Els veïns de Villadangos del Páramo no poden vetar l'exhumació de víctimes del franquisme

BarcelonaL’Associació per a la Memòria Històrica porta més de vint anys obrint fosses per tot el territori espanyol i, fins ara, mai s’havia trobat que un grup de veïns votés en contra d’una exhumació. Ni la llei de memòria de la comunitat autònoma de Castella i Lleó ni l’espanyola preveuen aquesta possibilitat. Per això resulta tan insòlit que el popular Alejandro Barrera García, alcalde de Villadangos del Páramo, un municipi d’un miler d'habitants, decidís sotmetre a votació l’exhumació al cementiri d’una fossa on es calcula que hi ha enterrades una dona i 70 homes. La decisió d'un grup de veïns (22 hi van votar en contra, 12 a favor i 2 es van abstenir) de denegar la possibilitat dels familiars de recuperar els cossos d'avis i besavis ha indignat a molts. Entre ells, el vicepresident de la Junta de Castella i Lleó, Francisco Igea Arisqueta, de Ciutadans, que s'ha traslladat aquest dilluns fins al municipi lleonès per fer “complir la llei”: “En un país democràtic les lleis s’apliquen. Ni un referèndum a Catalunya, ni un a Villadangos poden impedir la seva aplicació. Les lleis s’aproven i es discuteixen al Parlament”. Igea ha sigut força contundent: “En aquesta comunitat ningú quedarà ni en una cuneta ni en una fossa comuna”.

La llei de memòria democràtica espanyola, que està en projecte d’aprovació, preveu la possibilitat que hi hagi un desacord entre els familiars de les víctimes: els uns poden defensar l’obertura de la fossa i els altres negar-s’hi. Aleshores es preveu la tramitació d’un expedient i la intervenció judicial. En el cas de Lorca, la investigació de la fossa està en mans del Tribunal d’Estrasburg perquè els familiars del poeta sempre s’han oposat a la investigació i la justícia espanyola s’ha negat a fer cap recerca. En canvi, Nieves García Catalán, neta de Dióscoro Galindo, una altra víctima que va ser assassinada juntament amb Lorca, sí que vol trobar el seu avi.

Les matances del 1936

Tanmateix, aquest no és el cas de Villadangos, on les víctimes enterrades són d’altres pobles i cap dels que s’hi han oposat té familiars a la fossa. El vincle dels veïns d’aquest municipi lleonès amb les víctimes es remunta a uns mesos dramàtics del 1936, quan les forces franquistes van ocupar el territori. Entre el 31 d’agost i el 18 de novembre del 1936, els veïns van tenir la sensibilitat, com destaca en diferents ocasions l'informe de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH), de traslladar i inhumar els cossos que els falangistes deixaven abandonats en diferents punts del terme municipal. La primera víctima amb signes de violència que van trobar va ser un veí de Folgoso de la Ribera, Marcelino Rodríguez Olano, assassinat l’1 de setembre del 1936. Les següents setmanes van anar apareixent altres cadàvers. Un dels moments més cruels de la matança va ser el 22 d’octubre del 1936, quan van treure una desena de civils del camp de concentració de San Marcos, els van matar i els van abandonar al turó de Pozo Mulgar. L’ARMH, que ha pogut identificar algunes de les víctimes gràcies en part al registre municipal i al llibre de registres que es guarda a l’església, destaca que moltes vegades eren els treballadors de l’estació del ferrocarril els que donaven el senyal d’alerta. Aleshores, el capellà del poble, Manuel García Arias, anava a buscar els afusellats, amb un carro i l’ajuda dels veïns, i els donava sepultura.

Si l’alcalde va decidir sotmetre l’exhumació de la fossa a votació va ser perquè el cementiri és propietat de la Junta de Veïns. La llei de memòria històrica i democràtica de Castella i Lleó recull que abans de fer cap exhumació s’ha de demanar permís als propietaris dels terrenys, però també alerta que es poden expropiar els terrenys perquè és una qüestió d’utilitat pública i interès social. “Mai havíem tingut cap oposició. Els alcaldes ens ho poden posar més fàcil o més difícil i no depèn del color polític sinó de la sensibilitat de cadascú”, explica el president de l’ARMH, Emilio Silva. “Si hagués passat el mateix amb una víctima del terrorisme, que es qüestionés si té o no dret a una reparació, la reacció judicial hauria sigut immediata”, afegeix Silva. El president de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica creu que sobretot hi ha por: “Durant molts anys s’ha negat l’existència d’aquesta fossa i s’ha mentit dient que allà no hi havia enterrat ningú”.

Els familiars de les víctimes i alguns veïns, que eren nens quan van veure com un carro carregat amb cadàvers recorria el camí cap al cementiri, sí que defensen que allà, a prop del mur, hi ha enterrades les víctimes, algunes amb nom i cognoms i d’altres sense identificar i només amb la descripció física que apareix al registre.

Entre el 2000 i el 2018 a l’estat espanyol es van exhumar 743 fosses i es van localitzar 9.009 morts, segons recull la historiadora Lourdes Herrasti a la seva tesi doctoral. Un 80% són víctimes civils. Són tan sols una petita mostra de la repressió, perquè es calcula que com a màxim es podran recuperar tan sols un 10% de les fosses comunes de l’Estat. 

No és el primer cas que la llei de memòria xoca contra la voluntat dels veïns. Els ciutadans de Tortosa van votar en contra de retirar el monument franquista que es troba enmig de l’Ebre però igualment la Generalitat va decidir que aquell símbol de la victòria de Franco a la Batalla de l’Ebre havia de desaparèixer del paisatge tortosí. Havien de treure’l el 18 de juliol però el monument continua al seu lloc perquè un jutge va decidir suspendre’n cautelarment la retirada.