L'Última

Carlota Gurt: “Quan veig la meva mare a la residència, em venen moltes ganes de matar-la”

Escriptora

29/10/2024
8 min

BarcelonaCarlota Gurt i Daví (Barcelona, 1976) és l’única persona que conec que té cinc carreres: comunicació audiovisual, traducció i interpretació, humanitats, empresarials i estudis de l’Àsia Oriental. Tres llibres en els últims cinc anys –Cavalcarem tota la nit, Sola i Biografia del foc, tots editats per Proa– l’han situat com una de les noves veus més rellevants de la literatura catalana. Del 1998 fins al 2010 va treballar de cap de producció a La Fura dels Baus i al festival Temporada Alta. Viu una setmana a l’Empordà, amb els seus tres fills, i una a Barcelona.

Quins últims records tens de quan estudiaves compulsivament i et vas treure cinc carreres?

— Que m’agradava molt fer exàmens, que és una cosa que la gent no entén gaire, però a mi em posava. Ho enyoro bastant. Si tingués diners, temps i cervell... 

Què diu de tu tenir cinc carreres?

— Que no em decideixo, que vull tenir-ho tot i no tinc res, que no acabo d’aprofundir en les coses que faig, que m’interessen moltes coses, que soc una persona molt curiosa. T’ho pots agafar per les dues bandes.

Jo no conec ningú que tingui cinc carreres. Tu sí?

— No ho sé, potser no. No hi havia pensat. Però no és cap mèrit, és fàcil. No he estudiat física, matemàtiques o astrofísica, que era un dels puntillos que tenia.

T’he sentit dir que funciones per dèries. Quina és la teva última dèria?

— L’última dèria, de moment, encara és escriure.

El 2019, fa cinc anys, debutes amb Cavalcarem tota la nit, premi Mercè Rodoreda. Quin és per a tu el sentit últim d’escriure?

— Que m’endreça el cap. És una manera de tenir el cap distret. El cervell –o almenys el meu cervell– necessita xuclar coses, estar distret, perquè si no se’n va per llocs que no convenen. Escriure és una manera de tenir sempre una cosa rondant a dins del cap, d’intentar fer el que creia que no sabia fer. 

Quins records tens de l’últim Sant Jordi?

— A mi el Sant Jordi no m’agrada, em posa molt trista. Em sap greu perquè ja entenc que és una festa del llibre i que a la gent li agrada molt, i que està molt bé que ho tinguem. Entenc les virtuts que té. La majoria d’escriptors estem allà com formant part d’una mena de decorat. N’hi ha quatre que venen molt i signen molt, i me n’alegro molt per ells. Els altres tenim un dia molt estressant, atapeït, estàs moltes hores se suposa que signant, però en realitat estàs no signant. Jo acabo el dia de Sant Jordi buida.

Et vas passar dotze anys al món del teatre, a La Fura dels Baus i al festival Temporada Alta, fins que ho vas deixar. Això podria passar amb l’escriptura? Podries dir: “Faig l’últim llibre i plego”?

— Sí, podria passar. Últimament estava una mica desesperada, perquè estava arrancant una novel·la i tenia una mica de bloqueig. Pensava: “Ostres, potser no l’has d’escriure. Per què has d’escriure?” Em vaig posar de data límit el 15 de novembre i ara sembla que ha arrancat.

Biografia del foc és el teu últim llibre. Quin ha sigut l’últim incendi de la teva vida?

— Potser encara és el divorci, que és un incendi que costa d’apagar; l’enamorar-se, que també és un gran incendi; tenir una mare amb Alzheimer, que és una vida calcinada i encara continua allà. No hi ha manera de morir-se.

Em pots descriure l’última visita a la residència de la teva mare?

— Terrible, terrible. Sempre arribo forta, piques i te la porten, de manera que tu no entres allà, cosa que és molt inquietant. No veus ben bé el què. Tens la sensació que allò no és una persona. Et mira, de vegades diu una frase d’una sola paraula, a vegades diu coses que no són paraules. És una mena de closca humana que fa actes reflexos. Llavors, a mesura que van passant els minuts, em vaig posant trista i em venen moltes ganes de matar-la. Que no la puc matar, perquè, com que ho he dit a tot arreu, ja no tinc coartada. O potser, com que ho he dit tant, ningú pensaria que he sigut jo. Seria tan fàcil...

Què creus que diria ella si la matessis?

— Ella, mig en conya, mig de debò, m’ho demanava. Quan el meu pare va morir, em deia: “Jo ja ho tinc tot fet, jo ja marxaria”. “Doncs mama, marxa, vius en un dotzè, et fots daltabaix del balcó i ho arreglem ràpid”. “No, que no aniré al cel. Tu no em podries ajudar?” Jo li deia que no la podia matar i rèiem, però llavors prenia antidepressius i tot era lleuger, vaporós. Ella es volia morir, però com que era creient i havia d’anar al cel, no es podia suïcidar. És una condemna.

Quants anys porta a la residència?

— Va ingressar-hi just després de la pandèmia. No té cap mena de sentit. A vegades li dic: “Mama, ja et pots morir”, perquè a vegades necessitem com el permís.

Qui era ella?

— Ma mare era filla d’una bibliotecària, però no va llegir ni un llibre a la seva vida perquè era la dona més tossuda que coneixeré mai. Un dia sa mare la va renyar per haver llegit un llibre que no tocava –que era de la vida de Messalina– i va dir: “Doncs no tocaré mai més cap llibre”. I mai més va obrir un llibre. Era d’una família molt catòlica, el seu tiet era exorcista, ordenat pel Vaticà, i filla de mecànic. Una dona de les d’abans, que d’alguna manera es va sotmetre al que s’esperava d’ella. Volia ser bibliotecària i la seva mare li va dir que a Moià només hi havia una biblioteca i que la bibliotecària era ella. Llavors, va dir, doncs mecànic, com l’avi. I la van apuntar a costura.

Veient els últims temps de la teva mare, has après alguna cosa de com t’agradaria que fossin els teus últims dies?

— Vull que sigui una mort fulminant. Ens haurem de preparar per, si ens diagnostiquen Alzheimer, fer el que convingui abans d’arribar a aquest extrem.

I el pare? Quins últims records tens d’ell?

— L’últim record de tots és el dia que es va morir. Jo estava treballant al Temporada Alta, em va trucar la meva germana i em va dir que el pare s’havia mort. Vaig agafar el cotxe, vaig baixar a Barcelona; es va morir a casa la meva tia, estava estirat en un llit, tapat amb una manta, perquè no es refredés, i li vaig agafar la mà calenta. És un record que tinc molt gravat. Aquell tacte, de quan miràvem la tele i m’agafava la mà. Fins que van venir els senyors de la mortalla de plàstic i em vaig quedar veient com el fotien dins del sac. Era gros, pesava més de cent quilos, de manera que per treure’l va ser catacric-catacroc.

Qui era ell?

— Ell era enginyer, però jo no recordo veure’l mai treballant d’enginyer. Vaig ser la cinquena de cinc fills, vivíem d’una fusteria que tenia el meu avi i el pare hi treballava portant els números. Tenia pisos petits, merdosos, que havien construït als anys vuitanta, i això també era una renda. Li agradaven molt els idiomes, cosa que em va crear un vincle emocional amb ell. Recordo, amb vuit o nou anys, que em va comprar un llibre d’alemany, que encara tinc. Se’m posava a la falda i em llegia el llibre.

La mare no ha pogut llegir cap dels teus llibres?

— No, per sort. La dedicatòria de l’últim llibre és: “Als meus pares, que van haver de morir perquè jo pogués escriure”. Si no, hi ha com una autocensura. Tu pots decebre un amic, pots decebre un marit, però els pares... és fort. Si els meus pares fossin vius, no escriuria el que escric o no faria les entrevistes que faig. 

Però ara tu tens tres fills. Ja han llegit el teu últim llibre?

— No, no els interessa gens. Es mantenen bastant al marge. La mitjana sí que de vegades veu coses, però no.

On has passat l’última setmana?

— A la Pera.

Tu tens una doble vida, fins i tot en feies una secció a Catorze.

— Sí, una setmana a l’Empordà amb els meus fills, en una casa de lloguer, al mig del bosc, meravellosa, i una setmana a Barcelona, en un pis raquític. 

Són dues Carlotes Gurt?

— Una mica, sí. Intento que els meus fills a vegades vinguin a Barcelona, que vegin la meva vida d’aquí, perquè si no és una mica estrany. Allà no tinc temps de res i aquí tinc temps de tot. Allà tinc tres fills, que si les extraescolars, els dinars, els esmorzars, el supermercat, les rentadores, passar la desbrossadora, passar la segadora, se t’espatlla el llum... Allà llegeixo poc i treballo les hores que els tinc col·locats a la presó.

Això de dir-li presó a l’escola és un error o ho penses així?

— L’institut penso que és una presó. Perquè és un institut molt gran, fa temps que n’han d’obrir un altre. Són uns nens que venen d’una escola que eren cinquanta i els envien a un institut que són mil. Esclar, hi ha un règim poc proper, una mica militar. Gestionar aquestes quantitats d’alumnes ho deu requerir. És complicat, el sistema educatiu d’aquest país.

Llegint una escriptora, et penses que coneixes aquella persona. Per exemple, jo et veig com una persona que va de cara. Quina és l’última vegada que has mentit?

— Mentir no m’agrada, em violenta, m’incomoda. Quan sempre dius veritats, hi ha gent que diu que és una cosa egoista, perquè ets tu que necessites descarregar-te i els altres ja fotran el que vulguin amb la veritat. Ja has vist que jo sempre busco la versió que em faci quedar malament. Jo no suporto aguantar la mentida a dins. 

Quina és l’última idea boja que has tingut?

— No ho sé, ara em ronda la idea d’escriure un monòleg i fer-lo jo a l’escenari. No ho he fet mai i hi ha aquesta cosa del pànic escènic. Quan faig xerrades, a vegades em quedo en blanc.

Havia sentit que una de les teves primeres idees era dedicar-te a la tele.

— Sí, jo era una mica idiota. A veure, no vull dir que els que treballin a la tele siguin idiotes, eh! Periodisme em semblava divertit, informar-te de coses, anar aquí, anar allà, moure’t. Jo m’imaginava molt de presentadora de telenotícies. Una idea molt naïf, en el fons. I quan vaig tenir l’oportunitat de fer tele vaig dir que no. Era per ser reportera de carrer en un programa de La 2, que està molt bé, però vaig pensar que tenia cervell per fer alguna cosa més i me’n vaig anar a treballar a La Fura dels Baus.

Quina és l’última notícia que t’ha emprenyat?

— Estic bastant obsessionada amb el cas de Gisèle Pelicot. Em pertorba molt. Hi ha l’altre cas, a França, del metge que ha violat 300 menors anestesiats. Ho trobo molt pertorbador. Em costa arribar a entendre que hi hagi tants homes així, que ja sabem que no tots els homes, però sempre que és, són homes. Em genera molta ràbia, molta violència, moltes ganes de sortir a tallar polles, que és l’única manera que s’acabarà això. Sé que és apologia de la violència, però la sensació, quan llegeixo tot això, és de violència interior.

A les últimes eleccions vas anar a les llistes d’Alhora, amb Jordi Graupera. T’agradaria, un dia, dedicar-te a la política?

— No ho crec, perquè no m’agrada mentir i entenc que, en política, necessàriament has d’acabar mentint. L’idealisme de pensar que pots canviar alguna cosa estaria bé. Però el sistema democràtic tampoc em sembla que funcioni gaire, que sigui realment democràtic. Què vota la gent? Per què vota la gent? Estem votant cartells electorals? Estem votant fotos? Era això, la democràcia? Tinc poca fe. Em vaig apuntar a Alhora perquè el Graupera m’ho va demanar i em sembla algú molt lúcid. Podem tenir diferències ideològiques en algun punt, però això és com la parella: has d’acceptar alguns defectes, a canvi de virtuts suficients.

Acabem. Quina és l’última cançó a què t'has enganxat?

— Últimament, estic bastant amb l’Amy Winehouse, que no l’havia escoltat gaire.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Les últimes paraules abans de morir... "Perdoneu-m’ho tot".

Carlota Gurt fotografiada a l'Hotel Seventy abans de l'entrevista
Ha passat un tornado

Carlota Gurt arriba ràpid, pensa ràpid, parla ràpid i marxa ràpid. “Què necessiteu de mi?” En poc més de mitja hora, la sessió de fotos, l’entrevista, hola, adeu, i ella que ha passat com un tornado per la terrassa de l’Hotel Seventy de Barcelona. L’única mínima interrupció en tota la seqüència d’esdeveniments és la recerca d’un cendrer on llançar el xiclet que mastega. “He deixat de fumar, però amb poques ganes”. 

Quan m’explica que fa anys volia ser presentadora de telenotícies, em ve al cap Raquel Sans. Hi ha alguna cosa que les connecta, potser els ulls blaus, potser la velocitat i precisió amb què s’expressen. Al final de l’entrevista, miro el mòbil i veig un whatsapp... de Raquel Sans, amb qui feia anys que no ens escrivíem. “La vida és una ficció”, sentencia la Carlota abans d’agafar la bossa de tela i tocar el dos.

Albert Om és periodista
stats