El Vaticà i la “qüestió catalana”

BarcelonaNi el moviment catalanista ni l’independentisme ni els conflictes de l’estat espanyol amb la llengua catalana han estat mai qüestions alienes al Papa. “Pius X, el 1904, ja assegurava que el catalanisme era més prudent i més moderat que el bizkaitarrismo, però ocupa molt més espai”, explica Ángeles Félix Ballesta, catedràtica de dret eclesiàstic de l’Estat de la Universitat Pompeu Fabra que ha accedit als arxius secrets del Vaticà. La catedràtica acaba de publicar La cuestión catalana (1922-1932) según el archivo secreto vaticano (Universitat Pompeu Fabra), on analitza la correspondència que van intercanviar el cardenal Gasparri, secretari d’Estat de Pius XI, i el nunci apostòlic a Madrid, Federico Tedeschini. En total són 2.000 documents que van des del 1921 fins al 1931, una etapa en què hi va haver la dictadura de Miguel Primo de Rivera. “He volgut que parlessin els documents. Són una font fantàstica per saber com respirava la societat”, diu Félix Ballesta.

“Si el nacionalisme català preocupava més era segurament perquè era més transversal i més d’esquerres i el basc era més de dretes i catòlic”, assegura el monjo de Montserrat i historiador Hilari Raguer, que va presentar el llibre de Félix Ballesta a la Pompeu Fabra. Raguer és força crític amb els comentaris del nunci: “Tedeschini s’empassa totes les calúmnies que li expliquen sobre els seminaris catalans, els caputxins, Montserrat i el Foment de Pietat Catalana”. Raguer, que admet que té una sensibilitat diferent de la de l’autora del llibre, no es mossega la llengüa: “El Vaticà té bones relacions amb governs que a l’Església li fan grans honors i favors de tota mena, però que no respecten els drets humans”.

Malentès per no entendre llatí

La catedràtica analitza a través de la correspondència algunes Diades polèmiques, l’ús de la llengua catalana en actes litúrgics i el suposat catalanisme de Vidal i Barraquer. L’obsessió amb la llengua provocava situacions tragicòmiques. Quan el Seminari Pontifici de Tarragona va inaugurar el curs acadèmic 1925-26 només es va utilitzar el llatí, però el coronel del Regiment d’Almansa, que no sabia llatí, va interpretar que era català i ho va denunciar a les instàncies superiors. El nunci va haver de desfer tot l’embolic i intervenir davant la fúria del dictador i del rei Alfons XIII. Gasparri es va queixar de la carta que Primo de Rivera havia enviat al cardenal Vidal i Barraquer perquè semblava “un rentat de cervell d’un tinent a un caporal indisciplinat”.

El 1928 Tedeschini va fer una visita per investigar el clergat català i va elaborar un extens informe (234 folis) que va entregar al Vaticà després d’haver entrevistat 310 persones. La reacció del Vaticà després de llegir el rapporte finale del nunci va ser prohibir la predicació en català modern o literari amb l’argument que “quasi ningú l’entenia”, prohibir i castigar qualsevol insinuació de política revolucionària contra Espanya i, especialment a Barcelona i rodalies, obligar a fer missa en castellà: “No pot faltar els diumenges i festius una homilia o explicació de l’evangeli en castellà”. Segons el Vaticà, a la capital catalana els fidels no entenien el català popular i antic. Cal destacar que l’Església defensava, des de feia segles, la predicació i la catequesis en llengua materna, i per això l’argument és sempre que els feligresos no entenen ni el català modern ni el popular (en el cas de Barcelona per la immigració).

Només hi pot haver una pàtria

Les relacions entre la dictadura espanyola i l’Església catalana no van ser mai gaire fluides. Quan Primo de Rivera es va assabentar que al Butlletí Oficial del Bisbat de Barcelona del 31 de gener de 1929 apareixia un qüestionari en què es distingia entre l’amor a la pàtria petita (Catalunya) i a la pàtria gran (Espanya), va escriure immediatament als màxims responsables de l’Església. Tedeschini va respondre que només hi podia haver una pàtria: “No em sembla exagerat que el govern es mostri preocupat perquè l’autoritat eclesiàstica en una regió com Catalunya ensenyi oficialment, en nom de la religió, teories que divideixen i redueixen el concepte de pàtria”. El nunci va escriure al Vaticà, com recull l’autora: “El clero de Barcelona ha escoltat les mesures dictades per la Santa Seu no com una manifestació de la voluntat genuïna del Sant Pare, adreçades exclusivament a la tutela de la disciplina eclesiàstica i del dret canònic per fora i per damunt de tota preferència política, sinó com el resultat d’un compromís polític, al qual s’ha inclinat la Santa Seu per complaure el govern actual que, com que no ha continuat sent tan tolerant amb els catalanistes com els governs precedents, té infinits adversaris a Catalunya”.

Tedeschini va ser nunci durant la dictadura de Primo de Rivera i durant la República, i després es va adherir al cop d’estat de Franco. Sempre va insistir, en la seva correspondència amb el Vaticà, en les ànsies independentistes de Catalunya. “Catalunya és una regió que té una tradició d’independència. Sense ser ni la més rica ni la més productiva d’Espanya creu bastar-se a si mateixa i es considera superior a l’actual Espanya i per tant no vol conviure més amb ella”, va escriure el 1922.

Hilari Raguer, però, destaca que va donar una última bufetada a Franco quan es va celebrar el Congrés Eucarístic de Barcelona del 1952: “Va fer esperar-lo [a Franco] durant una hora i mitja mentre ell avançava lentament, aturant-se a cada pas per beneir a dreta i esquerra la multitud que l’aclamava”.