Les variacions Malkovich

Enviat especial a Sant SebastiàUn Giacomo Casanova envellit i desenganyat és el que encarna John Malkovich a l’experimental Casanova variations, que ahir es va presentar a concurs a Sant Sebastià. Com abans Albert Serra i Federico Fellini, Michael Sturminger s’acosta en el film als últims dies del gran seductor des d’una mirada personal que barreja tres elements: una peculiar representació operística en un teatre de Lisboa, les bambolines d’aquest espectacle i la recreació de la visita d’una dona misteriosa al castell on Casanova dóna els tocs finals a les seves memòries. Sturminger entrelliga ficció, òpera i realitat amb el fil conductor d’un Malkovich que passa revista a diferents moments de la biografia de Casanova, atrevint-se fins i tot a cantar alguna ària de Mozart tot i compartir escenari amb referents del cant líric actual de la talla del tenor Jonas Kaufmann.

Tot i la disparitat dels ingredients, Casanova variations entrellaça els diferents registres en un tot més o menys fluid -tot i que llarg en excés- que salta d’un Casanova a l’altre en una progressió que també passa per Malkovich interpretant-se ell mateix, com ja feia a Com ser John Malkovich. Què té ún actor que separa amb tant de zel la vida privada de la pública per atreure aquests jocs metalingüístics? En un dels moments còmics del film, una fan li pregunta si són certs els rumors que hi ha a internet sobre la seva homosexualitat. “¿De debò espera que un cavaller contesti una pregunta així?”, respon l’actor citant Casanova. A la roda de premsa, un Malkovich que duia crossa com a conseqüència d’una operació de genoll ho resumia així: “Per a un actor no existeix la privacitat. Però jo visc en el meu món privat i, tot i que ho han intentat, ningú hi pot fer res”.

El difícil retorn de ‘Phoenix’

Al contrari que Casanova variations, tan pròdig d’idees com irregular en resultats, Phoenix és tan senzill en el plantejament com rodó en el resultat. El nou film del tàndem de la notable Barbara -Christian Petzold a la direcció i Nina Hoss de protagonista- explica la història d’una jueva alemanya que després de ser desfigurada als camps i de fer-se la cirurgia estètica es retroba amb el marit que la va entregar als nazis sense que ell sàpiga qui és ella. El marit li fa una proposta: fer-se passar per la seva dona morta -és a dir, per ella mateixa- per cobrar una herència. La manera com Petzold desenvolupa la premissa potser no li treu tot el suc, però el film té un desenllaç preciós i resumeix el conflicte d’identitat dels jueus laics que, tot i sentir-se més alemanys que jueus, també van ser víctimes dels nazis.

Haemu, la representant de Corea als Oscars, va tancar la jornada en secció oficial amb l’odissea marina d’uns pescadors que transporten immigrants il·legal. De factura impecable, el film naufraga a mesura que el gènere passa de l’aventura a l’horror i la bogeria esclata al vaixell.

Les converses amb ETA segons Borja Cobeaga

Fora de competició, Sant Sebastià va estrenar ahir la primera de les cintes que aborden el tema d’ETA al festival. Negociador fa una recreació lliure -i amb els noms dels personatges canviats- de les converses que van tenir lloc el 2005 entre el líder dels socialistes bascos, Jesús Eguiguren, i els etarres Josu Ternera i Thierry. Però ho fa des d’una refrescant mirada còmica, observant els detalls absurds de les situacions, les anècdotes i els moments d’incomoditat. El de Negociador no és el Cobeaga de comèdia boja de Pagafantas i No controles, sinó el de l’humor melancòlic que mostraven els seus primers curts. Les rialles, però, van abundar en la projecció d’ahir a Sant Sebastià. La desacralització del tema té un efecte gairebé catàrtic. La pel·lícula no pretén documentar la història sinó normalitzar la relació del cinema amb ETA a través de la rialla i l’humanisme. Cobeaga, a més, brinda un lloable homenatge a la figura del negociador, l’home entossudit a entendre’s amb el seu enemic.