Les ‘Variacions Bach’ de John Eliot Gardiner

BarcelonaQuan el prestigiós director d’orquestra John Eliot Gardiner era petit, el quadre d’un senyor amb perruca presidia el menjador de casa. Era una de les dues pintures que es conserven de Johann Sebastian Bach. La mirada d’aquell home tibat el va contemplar quatre o cinc cops al dia fins als 9 anys. És cosa del destí que, amb el temps, aquell noi es convertís en el director contemporani que millor ha interpretat Bach, i ara en l’autor de la seva biografia definitiva: La música en el castillo del cielo (Acantilado).

Definitiva, però no canònica. “L’editor volia un treball convencional amb la vida i l’obra més important de Bach, però seria injust no explicar també la meva relació amb el músic”, explica Gardiner. L’anglès va conversar dimarts amb Ramón Andrés sobre la figura de Bach dins el cicle de xerrades que organitza la Fundació la Pedrera; però abans va conversar distesament amb la premsa sobre un llibre que ha trigat 12 anys a completar. “Escriure sobre música és una feina d’idiotes -afirma irònic-. Tocar Bach no és tan difícil com escriure sobre ell. Un concert pot sortir malament, però sempre ho pots millorar la pròxima vegada. Les paraules, en canvi, queden per sempre. Són inculpatòries”.

Un home sever amb 23 fills?

Abordar la figura de Bach ha plantejat sempre un repte als biògrafs: la falta de materials històrics per capturar la palpitació íntima de l’home. “Es conserven pocs documents privats sobre la seva vida. Potser era un home enigmàtic, però també és possible que no necessités comunicar-se per carta amb els seus familiars, a qui veia sovint”, diu Gardiner.

Aquestes zones fosques han fomentat equívocs que Gardiner combat al llibre. “Hi ha el mite de Bach com a símbol del luteranisme, el del músic hiperintel·lectual i inaccessible... Però la mitologia no ha sigut capaç de reconciliar el fet que Bach sigui un home autoritari i al mateix temps contrari a l’autoritat. Tampoc que fos un home sever i, alhora, el pare de 23 fills, amb un gran amor pel menjar, el beure i els altres plaers de la vida”, apunta. Per a Gardiner, aquesta dualitat ja es pot veure en el quadre que penjava a casa seva. “La part superior de la seva cara és la d’un home rígid. Però la part inferior és la d’un bon vivant entregat a la joie de vivre ”, diu.

A La música en el castillo del cielo Gardiner intenta “destruir la imatge que es té de Bach a través de les seves estàtues, aquest aspecte de polític alemany”. Aquesta nova imatge es construeix com un trencaclosques amb petites peces d’informació trobades aquí i allà. “M’he capbussat en la seva època escolar, marcada pel bullying -explica-. I tot això es contrasta amb la música que ell feia. La música també ens explica qui era aquest home”.

El conformista subversiu

Dins l’amplíssim ventall de músiques de Bach, la més útil per desentranyar l’enigma de l’home és la cantada: les passions, les cantates, la Missa en si menor, els oratoris... “És la música que reflecteix millor el geni compositiu de Bach, ja que hi trobem una fricció meravellosa entre el que diuen les paraules i la música”. Segons Gardiner, hi ha moments en aquestes obres en què el text luterà i la música es reforcen mútuament en una sintonia total, però d’altres en què el text i la música topen i no coincideixen en res. “Per als sacerdots luterans devia ser molt estrany. Bach era al mateix temps una persona molt conformista però també molt subversiva”, apunta.

Una altra via original per estudiar el músic ha sigut conèixer millor l’intèrpret. “Bach es va passar 5 anys component una cantata nova cada setmana que després interpretava dos cops a l’església. El ritme era inexorable, esgotador. No he trobat cap document històric sobre aquestes representacions, però en la música que componia hi ha rastres inequívocs del Bach intèrpret”, comenta Gardiner.

La famosa religiositat extrema del compositor alemany també és objecte de la mirada crítica de Gardiner: “Bach era un home religiós, era natural en ell, ja que provenia d’una nissaga de músics religiosos. Però això no vol dir que no tingués dubtes; això el fa més humà. I gràcies als dubtes, gent que no és religiosa troba un gran consol espiritual i pau interior en la música religiosa de Bach, sobretot al final de les seves vides”.

Gardiner, que per preparar el llibre va submergir-se durant un any en les cantates de Bach -“No crec que hi hagi ningú que hi estigui tan familiaritzat com jo”, afirma sense presumpció-, assegura que la música del compositor alemany és exigent però també és “generosa” amb l’intèrpret. “Al final d’un concert de Bach et sents cansat, sí, però ple d’energia revivificant i esperit. No puc dir que passi el mateix amb les òperes de quatre hores de cert compositor alemany que no val la pena anomenar”. Rigorós i pedagògic, Gardiner també té un punt murri. Com el seu admirat Bach.

El llarg viatge d’anada i tornada d’un quadre

¿Com va arribar a casa de John Eliot Gardiner un dels dos únics retrats de Bach que hi ha? Obra del pintor de l’Ajuntament de Leipzig, Elias Haussmann, va ser venut per la néta del compositor el 1800 i va aparèixer el 1820 a la botiga d’un brocanter de Breslau, on el va comprar per un preu irrisori un home anomenat Jenke. “El seu besnét, Walter Jenke, era amic del meu pare -explica Gardiner-. Van estudiar junts al conservatori de Frankfurt. El 1936 el Walter va marxar en bicicleta d’Alemanya rumb a Anglaterra carregant la seva guitarra i el quadre de Bach. Es va establir a Dorset i, davant la imminència de la guerra, va demanar al meu pare que se’n cuidés fins que acabés”. Per pagar l’educació dels fills, Jenken va vendre el quadre a un filantrop americà, William H. Sheide, que va morir l’any passat. “Pretenia donar-lo a un museu de Berlín, però vaig parlar amb ell i la seva dona i els vaig convèncer que el quadre havia de tornar a l’Arxiu de Bach de Leipzig, que és on es va pintar. I, afortunadament, hi van estar d’acord”.