Vargas Llosa: “L’erotisme és un símptoma d’alta civilització”

BarcelonaMario Vargas Llosa està a punt de celebrar el seu vuitantè aniversari, però el premi Nobel de literatura 2010 no té cap intenció de reduir la seva activitat. Continua escrivint articles, fent conferències, portant una vida social atrafegada i escrivint novel·les. Ahir al migdia va presentar a la seu madrilenya de Casa América la seva divuitena ficció llarga, Cinco esquinas (Alfaguara).

Arriba tres anys després d’ El héroe discreto, amb un tiratge inicial de 200.000 exemplars en castellà i l’anunci de la imminent entrada de l’autor en la selecta nòmina de la col·lecció La Pléiade, de Gallimard. L’escriptor confessava a Madrid, enmig de l’expectació que qualsevol llibre seu aixeca, que ser publicat a La Pléiade el fa “encara més feliç” que el dia que va rebre la trucada de l’acadèmia sueca en què se li notificava la concessió del Nobel.

Tal com avançava Vargas Llosa, la idea inicial de Cinco esquinas, que surt a la venda demà, era “la imatge de dues senyores amigues que de cop, una nit, i d’una manera no premeditada, viuen una situació eròtica”. Podia ser una promesa que quedés aigualida en la versió final de la novel·la. No és el cas. La benestant Chabela s’ha quedat a dormir a casa d’una amiga, la Marisa, després que el so del toc de queda -som al Perú de la dècada de la dictadura de Fujimori i Montesinos- li hagi impedit tornar a casa a l’hora.

La Chabela reconeix que se sent excitada, sempre en l’estil indirecte lliure de Vargas Llosa -invasiu i inclement, com el de Flaubert-, i comença a aproximar-se al cos de l’amiga, que dorm al seu costat. La toca. I, en comptes de ser amonestada verbalment, és encoratjada a continuar. “ Sentía en los dedos de la mano atrapada por Chabela los vellos de un pubis ligeramente levantado y la oquedad empapada, palpitante, contra la que aquélla la aplastaba ”. Així de directe sona l’escriptor, cosa que no hauria de sorprendre els lectors que l’hagin seguit en novel·les com Pantaleón y las visitadoras (1973) i La tía Julia y el escribidor (1976). La novetat, en aquest cas, és que hi descriu una relació lèsbica.

Contra la ‘normalitat’ sexual

“Cal que tractem el sexe amb naturalitat -explicava ahir-: ja hem passat per Freud i la psicoanàlisi, per tota la cultura sexual dels nostres temps, que és rica i variada, i hauríem d’estar informats que en el sexe no existeix una normalitat i una anormalitat, que les fronteres es confonen i s’esborren i que les possibilitats són infinites”.

Per al Nobel, “l’erotisme és un símptoma d’alta civilització”, i la sofisticació de la prosa de l’autor ajuda a fer-lo més llaminer i li dóna complexitat, a diferència d’alguns bestsellers recents, poc capaços de transmetre gaire sensualitat. Cinco esquinas arrenca amb un capítol flamíger, però de seguida incorpora nous personatges: l’enginyer Enrique Cárdenas, l’advocat Luciano Casasbellas i el periodista sensacionalista Rolando Garro, que treballa per al setmanari Destapes i que fa xantatge a Cárdenas.

Vargas Llosa explica el Perú dels 90, el de les apagades, els segrestos i les bombes dels terroristes. Estudia, una vegada més, els mecanismes del poder i de la hipocresia, i para atenció al periodisme. “Una de les originalitats de la dictadura de Fujimori i Montesinos va ser la utilització de la premsa groga de manera sistemàtica per banyar els que els criticaven en ronya periodística, inventant escàndols o airejant assumptes privats”, comentava ahir abans de criticar que actualment el periodisme ja no està amenaçat per “la política o l’economia”, sinó pel “periodisme de rumors”. Ell mateix n’ha estat “víctima” i ho recorda cada vegada que surt de casa, acompanyat o no d’Isabel Preysler. Sempre hi ha algun paparazzi preparat per fer-li fotos, i no precisament pels seus mèrits literaris.