'La vampira de Barcelona' no es menja 'Las niñas' als premis Gaudí

BarcelonaLas niñas planten cara a La vampira de Barcelona. Amb quatre premis, inclosos el de millor film en llengua no catalana i direcció, la pel·lícula de Pilar Palomero sobre el difícil trànsit a l'edat adulta d'una nena de col·legi de monges a la Saragossa del 1992 ha resistit l'embranzida inicial del film de Lluís Danés, que a la meitat de la gala dels Gaudí –celebrada aquest diumenge a l'Auditori del Fòrum– havia guanyat quatre premis per només un de Las niñas. Finalment, el retrat desmitificador sobre Enriqueta Martí, figura tètrica de la crònica negra de la Barcelona modernista, ha obtingut cinc estatuetes, quatre de tècniques i la de millor pel·lícula. Martí va ser acusada per la premsa de l'època –injustament, segons Danés– d'haver segrestat i assassinat una dotzena de nens, així que hi ha certa justícia poètica en què Las niñas de Palomero escapin a la seva mossegada.

En realitat, l'empat tècnic entre els films de Danés i Palomero es decanta en favor de la directora aragonesa per la rellevància del Gaudí a la millor direcció. Ella és la cinquena dona que el guanya per vuit victòries masculines. En aquest sentit, els Gaudí deuen ser uns dels premis més paritaris d'Europa, si no del món. Palomero ha obtingut als Gaudí un èxit que arrodoneix un any gairebé perfecte, amb triomfs al Festival de Màlaga, els Feroz, els Forqué i els Goya. Per a La vampira de Barcelona, en canvi, l'èxit als Gaudí representa una empenta necessària per a una proposta molt a la contra dins del cinema d'autor català, que es desmarca del naturalisme imperant amb una aposta per l'artifici i la teatralitat.

Els documentals trenquen el sostre

Però en aquesta edició tan estranya i pandèmica, el triomf als Gaudí no ha sigut exclusiu de Las niñas i La vampira de Barcelona, sinó que porta també el nom de Nuria Giménez Lorang, la directora del documental de creació My mexican bretzel, que ha fet història al guanyar el premi a millor documental però també el de muntatge i guió, tots dos per a Giménez Lorang –el de muntatge compartit, amb Cristóbal Fernández–. Garbo, l'home que va salvar el món ja va guanyar el premi de guió el 2010, però és el primer cop que un documental guanya tres estatuetes als Gaudí. El premi a la música original també ha sigut per a un documental, Niños somos todos, sobre el Niño de Elche. Tot plegat obliga a preguntar-se què hauria passat si s'hagués inscrit My mexican bretzel als premis com a pel·lícula de ficció, una possibilitat que hauria permès la seva naturalesa híbrida: les imatges del film són reals –dels avis de la directora–, però la història que expliquen els subtítols és una construcció fictícia. El que està clar és que el sostre de vidre dels documentals tremola amb aquests premis, que no són un cas excepcional, sinó que arriben després dels dos d'El año del descubrimiento als Goya i els tres d'Adolescentes als César.

La nit ha arrencat amb mal peu quan un presumpte Josep Maria Mainat ha sigut assassinat per llançament de butaca que ha deixat la gala orfe de presentador i ha obligat un regidor a fer els honors. El gag ha funcionat d'aquella manera, però l'absència de presentador ha fet que la cerimònia anés com una bala. Tant, que en vint minuts ja s'havien entregat cinc premis i Rigoberta Bandini havia reinventat el Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa en una actuació d'un barroquisme escènic molt adient per a una gala de premis. Com s'havia anunciat, no ha sigut una gala solemne i les reivindicacions habituals s'han barrejat amb l'humor en el vídeo inicial d'Enric Auquer, el número de les còmiques Elisenda Pineda, Elisenda Carod i Charlie Pee i un Andreu Buenafuente menys arriscat en el monòleg que en la seva adaptació del famós gag de les onomatopeies de Pepe Rubianes. L'ombra de la pandèmia s'ha escolat només en alguna dedicatòria sentida a familiars morts per covid l'any passat, com la de Lluís Danés i la de Mercé Paloma, que ha recollit el seu cinquè Gaudí pel vestuari de La vampira de Barcelona. I elegant com sempre, Carme Elias ha agraït el Gaudí d'Honor amb un discurs sobre l'ofici d'actor i els seus reptes, regals i tresors. L'ha dedicat a tota la gent del cinema, al públic i “a les persones empresonades injustament per expressar les seves opinions”.

Un dels riscos assumits per l'Acadèmia a l'hora de tirar endavant uns premis presencials enmig d'una pandèmia era no poder comptar amb tots els nominats a la gala. Això ha passat amb tres dels quatre intèrprets premiats, que no han pogut recollir l'estatueta: Verónica Echegui pel seu paper al triangle de culpa, amor i perdó de L'ofrena; Antonio San Juan pel veí desinhibit i poliamorós que interpreta a Sentimental –i pel qual ja va guanyar el Goya–, i Mario Casas, que amb el seu primer Gaudí pel descarnat thriller No matarás confirma el reconeixement de la professió a un actor que s'ha guanyat a pols el respecte artístic que els seus inicis com a ídol juvenil semblaven negar-li. ¿És massa d'hora per començar a parlar d'ell com el nostre Robert Pattinson? Casas i Echegui han enviat un vídeo per agrair el premi, però el Gaudí de San Juan l'han recollit entre rialles Javier Cámara i Willy Toledo, que fent broma ha recordat que "els actors que no han vingut són els espanyols”. Qui sí que era a l'Auditori del Fòrum era Candela Peña, que ha trencat el protocol repartint abraçades a tort i a dret en el seu explosiu ascens a l'escenari per recollir el premi a millor actriu per La boda de Rosa. "Gràcies a totes les dones que ens responsabilitzem de les nostres vides –ha dit la de Gavà–. Assumim la responsabilitat com jo assumeixo que el premi és meu i me l'emporto".

Guillem Agulló, ni oblit ni perdó

Un dels noms de la nit, tanmateix, no ha sigut el de cap nominat, sinó el de Guillem Agulló, el jove antifeixista valencià assassinat a mans de neonazis. Aborden la seva figura tant el telefilm guanyador, La mort de Guillem, com el curtmetratge premiat, Ni oblit ni perdó. La pel·lícula de Carlos Marques-Marcet –vuitè premi personal d'un director que no fa pel·lícula o telefilm que no triomfi als Gaudí– pren el punt de vista dels pares de la víctima, mentre que el curt de Jordi Boquet, una producció de l'Escac, se situa tretze anys després de l'assassinat i explora el sentiment de pèrdua de la seva germana, Betlem Agulló. “He crescut amb Guillem Agulló, he après a no tenir por amb Guillem Agulló, he après a estimar amb Guillem Agulló i sempre serem la generació Guillem Agulló –va dir un emocionat Boquet–. Quina millor manera de combatre el feixisme que a través del cinema, la memòria i la cultura. Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!” Va ser el moment més polític d'uns premis novament paritaris –11 de 22 categories amb presència femenina– i molt repartits, ja que els quatre nominats a millor film en llengua no catalana i dos dels quatre nominats a millor film van rascar, almenys, un premi. Un bon punt final per a l'era d'Isona Passola, que en el seu últim discurs com a presidenta de l'Acadèmia ha denunciat que “no hi ha un estat just que negui la llibertat de crear” i ha alertat de “l'estat crític” del cinema català per culpa d'uns “pressupostos misèrrims”. “Tenim el dret a rodar en català!”, ha insistit Passola, que ha posat el punt final a la gala –i a la seva presidència de l'Acadèmia– cridant "llarga vida al cinema en català".