I per fi vam poder sentir la força de Lauryn Hill
22.000 persones passen per la jornada amb més públic de la història del Cruïlla
BarcelonaLauryn Hill havia despertat molta expectació. Per tot el que ha fet i per tot el que ha deixat de fer al llarg d’una carrera que, després del seu pas per The Fugees, va arrencar de manera fulgurant amb el disc The miseducation of Lauryn Hill (1998) i que després ha sigut massa intermitent. I l’expectació per veure aquesta dona que podria encarnar alhora l’esperit de Nina Simone i el de Bob Marley es va convertir en malestar. Ahir 22.000 persones van passar pel Cruïlla, l’assistència més alta en una jornada de les vuit edicions del festival. Gairebé totes esperaven Hill a les deu de la nit, però es va fer esperar 45 minuts. El DJ de la banda va anar punxant reggae, però la gent va començar a xiular, fins que va aparèixer ella amb la guitarra acústica per cantar asseguda Conformed to love. Les queixes es van esvair tan aviat com la veu profundíssima de Hill va posar les coses a lloc.
Integrada en una banda amb secció de vents, només amb aquesta cançó ja en va tenir prou per fer recordar com és de poderosa la seva veu. Però alguna cosa no rutllava, i se la veia incòmoda, fins i tot al marge del que feia la banda, com si improvisés sobre la marxa. Qui sap si desfent-se d’algun dimoni interior, va intentar redreçar el concert perquè tot plegat era molt desconcertant.
A més de cantar havia de dirigir la banda, a la qual feia indicacions amb una tovallola que va tenir a la mà tota l'actuació. Moltes vegades va mirar algun músic i el tècnic de monitors amb mala cara. La cosa no pintava bé, però, de sobte, va salvar el desastre amb un cop de genialitat. Més còmoda en un segment més decididament hip-hop, Lauryn Hill, com a gran rapera que és, va reflotar el concert com ho feia Nina Simone, a cop de genialitat i intensitat emocional, i quan va arribar l'hora de recuperar temes dels Fugees tot semblava a lloc. Així ho va entendre el públic, que per fi va reaccionar amb ganes. Però Lauryn Hill és molta Lauryn Hill i va tenir un gest sorprenent. Al final de la versió de Killing Me softly with his song, el públic, ara sí totalment entregat, va començar a cantar la tornada mentre la banda deixava de tocar. Era un moment d'aquells que passen poques vegades: milers de persones cantant una cançó sense obeir cap consigna. A Lauryn Hill no li va agradar i va fer callar la gent. El desconcert va ser tan evident que la cantant de Nova Jersey va exigir la banda que ataqués immediatament la següent cançó. Aleshores van sonar seguides Jamming i Is this love de Bob Marley abans d'acabar el concert després de només una hora, poc temps per satisfer l'expectació.
La veu d'Emeli Sandé
La jornada més negra de l’edició més negra del Cruïlla va començar amb músics blancs. La big band The Gramophone Allstars, comandada pel saxofonista bisbalenc Genís Bou, va posar sobre l’escenari la seva devoció pels ritmes jamaicans des d’una òptica jazzística. Però no només de la confluència de l’ska i el modern jazz viuen els Gramophon. “Fa calor però tant és!”, va cridar Bou abans d’atacar un segment amb versions de Stevie Wonder i Smokey Robinson cantades per Judith Neddermann. El miler d’espectadors que s’hi van acostar els van recompensar ballant sota el sol.
Els alemanys Milky Chance van aplegar un públic ja prou nombrós a quarts de set de la tarda. La seva proposta té com a pal de paller un folk acústic vestit de timidesa electrònica i la veu de Clemens Rehbein, que és capaç de moure’s en registres pròxims al country-blues en peces com Down by the river. La gent va reaccionar de seguida que va identificar els hits com Stolen dance en un concert poc dinàmic, amb moltes pauses entre tema i tema. Ara com ara, un directe de Milky Chance necessita que passin coses a l’escenari. Pot ser per això van convidar Pauline Einsenberg a cantar Unknown song, per cert, amb un registre de veu altíssim.
El fil negre que estructurava el dissabte va tenir com a punt de partida l’actuació de la britànica Emeli Sandé. Aquesta admiradora de Frida Kahlo -du la cara de l’artista mexicana tatuada al braç i ahir la va homenatjar amb el vestuari- assegura que té com a referents Lauryn Hill i Nina Simone, dos noms que és perillós citar en va. De moment busca un espai propi amb una veu especialment dotada per al soul. Va sortir com huracà impulsada per una banda àmplia i tres coristes. Irrefutable tècnicament, va transmetre primer cert formulisme, però a partir de Breaking the law va començar a fer-se valer com a intèrpret amb ànima capaç de segrestar el cor d’un públic que va embogir amb la manera com Sandé va conduir l’èpica de Read all about it. En aquesta segona part, el concert va enlairar-se amb la banda més i més calenta fins a rematar ben amunt una hora d’actuació amb Next to me.
En canvi, el californià Aloe Blacc va anar de més a menys. L’inici amb Good things va ser esperançador. Però amb l’alè de soul clàssic, una secció de vents i temes com I need a dollar no n’hi va haver prou per fer brillar un concert elegant però sense grapa. Quan encara no havia acabat, molt gent ja feia via buscant una bona posició per veure Lauryn Hill.
