Valeri Guérguiev commociona amb un Xostakóvitx excepcional

BarcelonaL'ociositat no és un tret que es pugui atribuir a Valeri Guérguiev i l'orquestra del Mariinsky. La gira per l'estat que aquest diumenge s'acabava en sessió matinal a Barcelona i vespertina a Girona ha constat de vuit concerts durant nou dies en sis ciutats i amb sis programes diferents, tots de màxim compromís; en el cas de la sessió inclosa en la temporada d'Ibercamera, una marató articulada al voltant de l'acte tercer de 'Tristan und Isolde'.

¿Volia rescabalar-se Guérguiev de la versió concertant de l'òpera de Wagner que va dirigir fa dos anys al Liceu i que les cròniques fiables van qualificar de decebedora? Fos com fos, la seva lectura ha sigut discontínua, amb una mirada més centrada en la claredat narrativa que en els abismes metafísics. La tensió discursiva ha tingut alts i baixos, però s'ha reconduït amb encert per agombolar l'èxtasi de la generosa Isolde d'Eva-Maria Westbroek: la soprano holandesa ha deixat flotar de forma màgica el 'Lust' conclusiu. El Tristan de Mikhaïl Vekua combinava una seguretat vocal que forçava el respecte amb un limitador prosaisme, Evgeny Nikitin ha sigut un Kurwenal d'implicació tan variable com l'afinació, mentre que de la resta de veus ha destacat la calidesa tímbrica de la Brangäne de Yulia Matochkina.

La teòrica coherència conceptual de la primera part del concert s'ha revelat a la pràctica com una tria heteròclita que, com a mínim, permetia subratllar els fulgors de l'orquestra russa en un preludi de l'acte primer de 'Lohengrin' més lluminós que místic i en les arestes expressionistes de l'escena final de 'Salome'. Westbroek encara no ha encarnat l'heroïna straussiana, però s'hi ha entregat a fons malgrat un agut que mostra signes de desgast. En el 'Concert per a piano núm. 1' de Liszt, Guérguiev i el solista George Li han anat per camins diferents, més rude el del director, més interioritzat el del pianista nord-americà, posseïdor d'un virtuosisme servicial.

Controlar amb fermesa la gegantina massa orquestral

Amb la inèdita aliança entre l'orquestra de Sant Petersburg i l'OBC per interpretar la monumental 'Simfonia núm. 4' de Xostakóvitx hem accedit a una esfera superior. Sense escarafalls histriònics, amb la tremolor de mans característica de la seva gestualitat, Guérguiev ha controlat amb fermesa la gegantina massa orquestral, de la qual sobresortien ara i adés notables solos instrumentals tant del conjunt rus com del català. En una lectura d'implacable progressió, Guérguiev no ha tingut por d'assumir riscos, com la velocitat insensata amb què ha atacat la fuga al cor del primer moviment, que ha desembocat en un dels molts clímaxs cataclísmics que s'alternen amb passatges de fosca desesperança, com el que tanca l'obra. Des de la 'Patètica' de Txaikovski, el simfonisme rus no coneixia un final tan desolat, que es dissol en la foscor més absoluta. El llarg silenci que l'ha seguit ha sigut el millor testimoni de la commoció que Guérguiev i els seus músics han causat al públic.