Valeria Bruni Tedeschi: “Vaig fitxar Omar Sharif per trobar-li un marit a la meva mare”

BarcelonaValeria Bruni Tedeschi transmet per telèfon una fragilitat semblant a la del seu personatge a Un castell a Itàlia, una dona turmentada per l’amor cap a un home més jove, la urgència per ser mare i la malaltia del seu germà. Ficció i realitat es barregen en una història que planta les arrels en la seva pròpia vida.

Per què va fer-se directora?

Va arribar un moment en què no trobava ofertes interessants per treballar com a actriu. Un dia Mimmo Calopresti em va animar a escriure els meus diàlegs a La felicità non costa niente i així vaig descobrir el plaer de cantar la meva cançó. Dirigir va ser el següent pas natural. A més, dirigir és també una manera de fer-se adult. Quan ets actor, ets com un nen que espera que tothom tingui cura d’ell i l’estimi. Però quan et fas director és al revés, tu ets l’adult que ha de tenir cura dels actors.

El seu personatge a Un castell a Itàlia també necessita créixer i decideix que vol ser mare.

Sí, el meu personatge és molt diferent del principi al final de la història. La pel·lícula es pot veure com la història del divorci entre una germana i un germà. I un divorci és una manera de madurar. D’alguna manera, el meu debut - És millor per a un camell... - era la història del divorci d’una noia i el seu pare, un divorci una mica estrany. Però així, de divorci en divorci, jo he aconseguit créixer i madurar una mica.

Sempre es parla dels paral·lelismes entre la seva vida i la ficció. Què hi ha de biogràfic a la pel·lícula?

La meva vida és només un material de partida, una música a partir de la qual invento i creo noves melodies. Quan començo a escriure sempre és autobiogràfic, ho confesso, però després de tres anys d’escriure i reescriure el guió deixa de ser-ho.

Al film hi actuen tant la seva mare com Louis Garrel, la seva exparella. I fan, respectivament, de mare i parella del seu personatge.

Primer de tot, vaig demanar al Louis i a la meva mare que interpretessin els papers perquè penso que són molt bons actors: originals, divertits i profunds. Per mi és el millor càsting. A més, m’agrada treballar amb gent pròxima. Però també és perquè el fet que siguin a prop dels personatges aporta un cert sentiment de veritat que he perseguit sempre en totes les meves pel·lícules.

Un castell a Itàlia també parla de la sida. Vostè va perdre el seu germà per culpa d’aquesta malaltia.

Volia parlar del sentiment que té algú quan sap que morirà. És la malaltia de la nostra generació i ha format part del meu paisatge vital durant molts anys. Ara s’ha convertit en una malaltia crònica, no mortal. Però hi va haver un temps en què la gent es moria de sida i volia retratar-ho al film. En aquest sentit, és un film d’època, de fa vuit o nou anys. A més de la sida i la mort, la pel·lícula toca un altre tabú, l’incest. La relació entre germà i germana té un punt de sensualitat evident.

No m’interessa l’incest en particular sinó en general. L’incest forma part de nosaltres, encara que no sigui real. És molt comú durant la infància, quan descobrim l’amor i la sexualitat. És gairebé una obvietat dir-ho. Les definicions tradicionals de l’amor són molt estretes i no inclouen totes les formes possibles.

Sent la germana de Carla Bruni, coneix la voracitat dels mitjans per la intimitat dels famosos. Així i tot, aboca la vida privada en el seu cinema. No l’espanta?

Tant me fa. Em limito a no parlar de la meva vida privada a les entrevistes. Intento ser íntima a les pel·lícules, no a les entrevistes. El cinema ha de ser un espai lúdic i de llibertat. Per cert, com va sorgir la idea de donar-li un cameo a Omar Sharif?

El vaig fitxar per trobar-li un marit a la meva mare. Volia trobar-li un home guapo i encantador, i a la meva mare sempre li ha agradat molt Omar Sharif. Així que vaig pensar que si els posava junts en una escena potser s’enamorarien i acabarien junts. Al final no es van enamorar i el somni no es va complir. Però em fa molt contenta que surti al film.

I per a vostè? Si posés en pràctica aquesta estratègia per buscar-se un marit, qui seria l’actor?

Per a mi? Oh là là! No ho sé... Però seria millor que no fos un actor. Ja n’he tingut prou, d’actors!