El disc més valent i personal de Sílvia Pérez Cruz

BarcelonaVestida de nit, l’havanera que van compondre fa més de 30 anys els pares de Sílvia Pérez Cruz i que en els últims anys ella ha convertit en una cançó popular, fins i tot corejada als concerts, mai no havia sigut enregistrada en un disc. La cantant volia trobar el moment oportú, l’embolcall adient, un projecte molt estimat, i per fi veurà la llum aquest divendres dins d’un nou disc que pren el nom de la cançó. Vestida de nit reuneix onze temes del repertori habitual de Sílvia Pérez Cruz però arranjats per a quintet de corda Vestida de nit. Són cançons que els últims anys ha anat tocant en directe i algunes que havia enregistrat amb altres formacions, però que aquí agafen una altra volada.

“En pensar el repertori vaig buscar cançons que em fossin familiars, amb les quals em sentís com a casa, per poder-les treballar a nivell sonor”, diu la cantant, que va decidir “treure’s tòpics i prejudicis del cap” i provar de fer amb aquest nou estil les seves cançons preferides. “És dels discos més valents que he fet, encara que pugui semblar que no”, assegura la intèrpret. Hi ha inclòs temes emblemàtics i que ja havia transformat abans, com Gallo rojo gallo negro ; el clàssic de les Corrandes de l’exili que havia gravat amb Immigrasons i al disc Granada ; el vals peruà Mechita ; el fado Estranha forma de vida ; una irreconeixible La lambada (Chorando se foi), i altres temes que ha començat a cantar més recentment, com l’Hallelujah de Leonard Cohen i Ai, ai, ai,que forma part del disc Domus i de la banda sonora de la pel·lícula Cerca de tu casa, que li va valer un Goya. I, evidentment, Vestida de nit, un tema de Càstor Pérez i Glòria Cruz que “tenia a casa i de jove em feia molta mandra, i després m’hi vaig retrobar i s’ha convertit en una protecció, com anar amb la casa a sobre; la disfruta tothom”, reconeix. Els arranjaments del disc els signen Javier Galiana de la Rosa, Joan Antoni Pich, Carlos Montfort i la mateixa Pérez Cruz.

Des que va abandonar les 11 formacions que compaginava i va afermar la seva carrera en solitari, la cantant ha anat combinant discos de composicions pròpies -11 de novembre (2012) i Domus (2016)- i de versions - Granada (2014) i Vestida de nit-. “A vegades penso que no sé com he sobreviscut en aquest món, amb tanta pressa i pressió”, confessa Pérez Cruz. Aquest disc suposa un punt d’inflexió. “Després d’anys difícils, fa un any que em sento en un moment de pau i de calma. Estic feliç i contenta del que he fet fins ara, penso que és inamovible, que té pes. Ja em puc morir. No necessito més”, sentencia. D’aquí també la imatge de portada, en què apareix en un primer pla pràcticament irreconeixible. “Soc jo. Reflecteix un moment. Crec que té llum i veritat”.

Capturar l’energia del directe

La idea de cantar només acompanyada d’un quintet de corda es remunta a la seva època d’estudiant a l’ESMUC, però no es va materialitzar fins al 2014, amb l’excusa d’un concert a Madrid. Des de llavors, el grup format per Joan Antoni Pich (violoncel), Miquel Àngel Cordero (contrabaix), Anna Aldomà (viola), Carlos Montfort (violí) i Elena Rey (violí) ha seguit actuant junt en directe. Però el procés de treure la cotilla clàssica al quintet ha sigut llarg i pausat. El moment crucial va ser quan Pérez Cruz els va demanar que toquessin sense la partitura al davant i que es traguessin l’americana negra. “Si pogués votar faria que tots els músics toquessin de memòria. El faristol és una barrera física, i jo volia treure el codi matemàtic, perquè és quan comencen a passar coses”, afirma. Això va obrir la porta a la improvisació i a deixar sortir les personalitats dels músics, que tenien com a prioritat “l’afinació conjunta”. I aquest batec es nota en temes com a Tonada de luna llena.

L’energia dels seus recitals és el que Pérez Cruz ha volgut capturar al disc Vestida de nit, que han enregistrat en directe en només dos dies. “Tot i ser en una discogràfica gran [Universal], és un projecte que hem pogut cuidar”, diu. Per això ahir va decidir fer la presentació en un petit recital al Maldà. Aquesta sensació de proximitat és la que volia traslladar al disc. Més que posicionaments polítics, ella defensa altres “valors de la vida” des de la seva actitud i la seva feina: “Vull fer una revolució emocional, que la gent se senti viva. Estem una mica morts”, lamenta.