València recupera la biennal antifranquista

BarcelonaVa caldre la mort del dictador un any abans perquè la Biennal Roja, com era coneguda la mostra artística de Venècia quan era dirigida pel socialista Carlo Ripa de Meana -un polític comunista que anys més tard esdevindria ministre i comissari europeu de Medi Ambient-, decidís el 1976 tancar el pavelló espanyol. En lloc de donar veu al règim a través dels autors més fidels al franquisme, es va adreçar als artistes que s’havien enfrontat a la dictadura perquè mostressin l’obra amb què havien explicat els 39 anys de foscor i misèria.

Al darrere d’aquella exposició es trobaven els crítics valencians Tomàs Llorens i Manuel García, i el madrileny Valeriano Bozal que, juntament amb artistes com el català Antoni Tàpies i l’aragonès Antonio Saura, van constituir la batejada com Comissió dels 10, que va organitzar la mostra Espanya. Avantguarda Artística i Realitat Social, 1936-1976.

L’exposició continuava el camí iniciat dos anys abans per la biennal, quan la cita italiana havia fixat la seva mirada en Xile, un altre país que vivia sota la violència d’una dictadura, en aquest cas, la de Pinochet. El compromís polític de la mostra de la capital del Vèneto provenia de l’esperit llibertari que dominava el certamen des del maig del 68 i que es va materialitzar en la decisió de Ripa de no convidar cap estat no democràtic. Per arrodonir aquesta mirada renovadora, l’exposició espanyola es va completar amb representacions teatrals d’Els Joglars i Núria Espert, musicals de Lluís Llach, Raimon i Ovidi Montllor, cinematogràfiques de Luis Buñuel i arquitectòniques d’Oriol Bohigas.

La important presència d’autors valencians a la mostra va provocar que gairebé la meitat del centenar de peces de l’exposició acabessin formant part i, fins i tot, inspirant, la creació de la col·lecció de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM). És un fet que l’espai museístic ha volgut celebrar en la commemoració del seu vintè aniversari, que tindrà lloc l’any vinent. Així ho ha destacat el seu director, José Miguel G. Cortés, que ha subratllat que el museu vol aprofitar l’efemèride per “conèixer el passat per construir el futur”. Amb aquesta esperit antropològic, l’IVAM va inaugurar dijous una exposició que recorda la mostra del 76.

Per a Sergio Rubira, comissari de la mostra, el treball de la Comissió dels 10 va servir per “corregir la imatge que el règim franquista havia donat de l’art espanyol d’avantguarda com un art neutre, descontextualitzat, i només arrelat en una tradició barroca. Una imatge que pretenia construir un pretès esperit espanyol”.

L’exposició de l’IVAM, que té el mateix títol que la seva predecessora, també manté la presència d’obres de destacadíssims autors i inclou 33 treballs d’artistes com Pablo Picasso, Joan Miró, Jordi Teixidor, l’Equip Crònica, Josep Renau, Julio González, Eusebio Sempere, Eduardo Arroyo i Alberto Corazón, entre d’altres.

La necessitat de no oblidar

A més del títol, les obres i l’esperit pedagògic, les dues mostres comparteixen la defensa de la necessitat de no oblidar. Així es va reflectir a l’exposició veneciana, que va incloure instal·lacions com La taula dels absents,on, mitjançant unes cadires buides i unes targes amb els seus noms, se subratllava el buit que va deixar l’exili o la mort, entre d’altres, de Pau Casals, Miguel Hernández i Manuel Azaña. Amb ella, es va ubicar una paret on es van penjar imatges i documents per explicar la història espanyola.

Fruit de la voluntat de fidelitat a l’original, el recorregut de l’exposició de l’IVAM manté l’orde que es va donar a la mostra del 76 i que començava ensenyant les arrels de l’avantguarda amb imatges de la Guerra Civil i del pavelló de la Segona República de l’Exposició de París del 1937. A partir d’aquest moment, l’exposició segueix un recorregut circular amb l’escultura Cap de Montserrat cridant (1942), de Juli González, i culmina amb el retrat Sama de Langreo (1970), d’Eduardo Arroyo, que reflecteixen l’heterogeneïtat de llenguatges artístics.

Amb l’exposició, que estarà oberta fins al 13 de gener, l’IVAM vol posar en valor el seu fons artístic i, com es va fer a Venècia, recuperar de l’oblit les aportacions d’un museu que durant els últims anys ha patit algunes polèmiques, com les imputacions per un presumpte delicte de prevaricació, malversació i falsedat documental de la seva exdirectora, Consuelo Císcar.