Visita al Castell de Mur: Valença, senyora del castell, sola, sense cap temença

Isona i Conca DellàContinuo al Pallars Jussà, la mateixa comarca on era ahir, però em situo una generació més endavant (poca cosa, tractant-se de tants segles enrere). La protagonista d’avui és Valença, filla d’Arsenda i Arnau Mir de Tost, residents al castell de Llordà.

El conflicte, aquí, al castell de Mur, ja no és entre els cristians i els musulmans -tot i que els musulmans són encara a prop, i cal controlar-los-, sinó entre els dos Pallars. Els adversaris són, d’una banda, el comte Artau I, del Pallars Sobirà, i la seva dona, Llúcia de la Marca, d’origen occità i d’una forta personalitat, i, de l’altra, Ramon V i Valença, comtes del Pallars Jussà.

Valença residia amb el seu marit, Ramon, a Mur. I feia i desfeia quan ell marxava -sovint-, fos a guerrejar o per viatges molt llargs. “Quan Valença es quedava sola, no es nomenava cap regent o consell de regència que governés per ella, perquè el govern era compartit entre marit i muller. Tenia un munt de tasques a fer: cobrar els impostos, mantenir les esglésies, representar el comtat del Pallars Jussà...” M’ho explica la Noemí Nus, gestora de patrimoni cultural, responsable de l’empresa Peperepep Cultural ( peperepep és com es denomina la rosella al Pallars). “Se suposa -em diu- que Valença sabia llegir i escriure, i més d’una llengua [llatí i àrab]”.

“Al segle XI en aquest territori regien les lleis visigodes, que tenien molt més en compte els drets i deures de les dones que no pas les lleis romanes o les que es van anar imposant després arreu d’Europa”, m’explica la Noemí a la porta principal -i única- d’accés al castell.

“En alguns contractes matrimonials de conveniència entre cases nobles les dones es volien garantir una certa llibertat personal; s’han trobat casos documentats de senyores que signaven per contracte que podien mantenir relacions afectives fora del matrimoni”, diu la Noemí. “I si tenien un fill fruit de relacions extramatrimonials no passava res”, afegeix.

La Noemí Nus fa anys que fa una visita guiada en aquest castell, i en altres monuments de la comarca, posant un especial èmfasi en el paper de les dones, tot i que també parla dels homes, esclar. “En cada visita pregunto a què creuen que es dedicaven les dones en l’època medieval. Tothom diu: tenir fills, cuinar, netejar... Però ningú diu manar. Les dones que fan la visita la segueixen amb molta atenció -els homes també, però algun es deixa anar i fa algun comentari políticament incorrecte-, i totes queden molt sorpreses quan s’adonen que la situació de les dones ha experimentat una involució”, m’explica la Noemí. “En alguna visita, en el moment d’acomiadar-nos, hi ha algú que diu: «Ho he trobat molt interessant... Però, quan feu una visita normal?»”.

Som al punt més alt del castell, al capdamunt d’una torre cilíndrica. És una torre de guaita del segle X, situada dins del castell. Al segle XI, coincidint amb la construcció del castell, la van fer més alta. En aquesta torre hi havia de tot: una habitació, un rebost, una sala d’armes, una capella... Si les coses anaven mal dades, Ramon i Valença podien recloure’s aquí dintre. Però això no va arribar a passar: el castell de Mur no ha estat atacat mai. A finals del XIV es va abandonar i va estar ocupat més endavant, molt breument, al segle XV.

“En aquest castell hi vivien còmodament: tenien dues latrines -separades: probablement una per a la família comtal i l’altra per a totes les altres persones-, rentamans, cisterna per a l’aigua...”, m’explica la Noemí.

Deixem les paraules una estona perquè la vista no tingui rival a l’hora de gaudir del panorama que tenim als nostres peus: una gran conca, la darrera abans de l’alta muntanya, en la qual es pot conrear de manera massiva. Aquest territori fèrtil va ser precisament un dels motius que van encendre la guspira de la guerra entre els dos Pallars.

“Valença participava en la guerra?”, pregunto a la Noemí. “No, sembla que no. No tenia aixovar militar [en canvi, la seva mare, Arsenda, sí que n’havia tingut]”, respon.

“Ah, hi ha una curiositat que encara et volia dir! ¿Sabies que les dones, un any després d’estar casades, si es considerava que eren bones esposes, rebien com a mínim una desena part de les propietats del marit?”, m’explica la Noemí. “Però elles, al casar-se, suposo que havien aportat el seu dot”, li dic. “No, les dones no aportaven dot al matrimoni, al segle XI”.

En aquest turó privilegiadíssim (a 800 m) hi ha una altra joia, la canònica de Santa Maria de Mur. “Hi van estar establerts canonges agustinians durant molt de temps, des del segleXII fins a l’any 1851”, m’explica la Noemí mentre ens hi acostem.

Entrem al bell claustre de la canònica i tot seguit a l’església. Els ulls se me’n van a les pintures de l’absis. No són les originals (són al Museu de Belles Arts de Boston), i tampoc han sortit de franc. “És xocant que s’hagi hagut de pagar per reproduir-les, però, esclar, les pintures es van vendre”, justifica la Noemí.

“Creus que algun dia tornaran?”, li dic. “Oi que a la Vall de Boí no tornarà pas el pantocràtor de Sant Climent de Taüll, ni tampoc les altres pintures del romànic que ara hi ha al MNAC? I això que són més a prop! Com tampoc tornarà la pintura de l’absis lateral d’aquesta església, aquest de la dreta -diu tot aproximant-s’hi-, que també és al MNAC”. Queda clar: no tornaran.