Val molt la pena pagar per anar a veure aquesta obra de teatre

'M’hauríeu de pagar'

Sala Atrium de Barcelona. Fins al 21 de novembre del 2021

La soledat té mala premsa malgrat que naixem sols, llevat dels bessons o trigèmins, i morim sols si no és en un accident d’avió o en un atemptat terrorista. Molt em sembla que cap dels tres personatges amb els quals Jordi Prat i Coll ha construït la funció la valora com una fidel companyia, que cantava el gran George Moustaki, sinó com un enemic que condiciona unes vides marcades per la manca del pare o la mare.

Li passa a la llicenciada en història de l’art que fa de guia a un grup d’aficionats en la visita a un museu i a qui la seva mare no va tenir mai en compte. Li passa al jove orfe que després de criar-se al poble arriba a la ciutat, descobreix la bisexualitat i s’adreça a un grup d’adoradors del sexe. I li passa al vell pianista que s’acomiada de la música i del món amb una sonata de Brahms. Són tres monòlegs. Més ben dit, són tres falsos monòlegs, ja que tots tres parlen al públic com a silent company de diàleg. Parlen, s’expliquen. Com si les paraules poguessin resumir el seu sentir, com si amb elles es poguessin redimir.

Tres monòlegs independents en un espai buit en mans i veu de tres exquisits intèrprets. Tres brillants textos construïts com una partitura, com un poema dramàtic en un conjunt que també vol ser una partitura en la manera de dir. Des de l'allegro ma non troppo d’una esplèndida Àurea Márquez que es fica a la pell (i de quina manera!) d’una dona inconsistent que busca la seva identitat, passant per l’impressionant presto de Francesc Cuéllar en un text amb ressonàncies de Charles Bukowski, i acabant en el colpidor adagio d’un Albert Pérez que diu més amb els silencis que amb les paraules.

M’hauríeu de pagar (espectacle candidat a cinc premis Butaca que es coneixeran pròximament) és una molt bona proposta per gaudir de les esmentades interpretacions (magnífica la direcció) i per la qualitat literària dels textos en una funció que fa virtut de l’absoluta austeritat. En tot cas, diria que en el monòleg d’Àurea Márquez, el més llarg i complet, grinyola una mica l’estructura dramatúrgica.