Les vacances del senyor Houellebecq

Enviat especial a Sant SebastiàMés enllà de ser l’escriptor més aplaudit, polèmic i llegit de les lletres franceses actuals, Michel Houellebecq també té una petita carrera com a actor de cinema especialment interessant quan s’interpreta a ell mateix sota les ordres de Guillaume Nicloux, que fa cinc anys el va dirigir a El segrest de Michel Houellebecq, una història sorprenentment divertida en què l’autor francès era segrestat per un grup de criminals aficionats i acabava desenvolupant una relació d’allò més cordial amb els seus segrestadors. A Thalasso, també dirigida per Nicloux i presentada ahir al Festival de Sant Sebastià, Houellebecq torna a explotar la seva vis còmica amb una història igual d’excèntrica en què el millor és un altre cop la performance de l’escriptor, aquest cop amb l’afegit d’un Gérard Depardieu que s’afegeix a la festa de l’humor absurd de Nicloux i Houellebecq.

Thalasso segueix les peripècies d’Houellebecq en un centre de talassoteràpia on s’ha registrat uns dies per fer-hi una cura de salut que més aviat sembla un programa de tortures. Banys d’algues, massatges violents, dutxes a pressió, sessions de fred intens dins d’un tub de nitrogen amb l’escriptor amoïnat perquè se li congelin els genitals... Però el pitjor de tot és la falta de vi durant els àpats i la prohibició de fumar dins o fora de l’edifici. “Sense nicotina no puc escriure”, lamenta Houellebecq, un Jacques Tati en versió patètica i decadent que aviat troba el seu company ideal en un altre hoste del balneari, l’actor Gérard Depardieu, que també s’escapa a fumar d’amagat i, a més, té una reserva de vins i patés francesos a l’habitació, on tindran converses profundes sobre la mort -l’escriptor es posa a plorar recordant l’àvia-, però també de més banals com les actrius amb qui Depardieu s’ha enllitat. “M’ho he fet amb totes: la Juliette, la Catherine, la Isabelle, la Sandrinne... fins i tot amb els actors”, explica Depardieu, que també presumeix de la mida dels seus òrgans interns i de tenir un fetge sense cirrosi. “Només tenen cirrosi els que beuen molt d’alcohol”, diu mentre se serveix l’enèsima ampolla de vi.

La pel·lícula podria haver seguit així durant 90 minuts, entre converses delirants, trobades amb fans i teràpies d’alt risc, però Thalasso és també una seqüela d’ El segrest de Michel Houellebecq, així que Nicloux recupera els personatges d’aquella pel·lícula i els fa visitar Houellebecq per esbrinar si ell coneix el parador de la mare d’un dels segrestadors, que ha fugit amb un home més jove. Aquí la pel·lícula comença a perdre el focus i la gràcia, però continua sent d’agrair la generositat dels dos protagonistes, que es presten alegrement a la paròdia: Depardieu celebrant la seva amistat amb Putin, i Houellebecq convençut que Hollande va ordenar el seu segrest per evitar que es presentés a les eleccions franceses (“M’hi hauria d’haver presentat igualment, però no em pensava que Macron s’estavellés tan ràpid”). Amb totes les limitacions i desequilibris del film, és un plaer veure el millor actor francès viu i el millor escriptor entregats a un joc tan irònic i subversiu.

Vida i mort a la favela

Paxton Winters, un director gairebé sense currículum apadrinat per Darren Aronofsky, va donar ahir la primera gran sorpresa de la competició oficial de Sant Sebastià amb Pacificado, la pel·lícula ambientada en el submon criminal de les faveles més interessant des de Ciutat de Déu. Ambientada a les acaballes dels Jocs Olímpics de Rio, parteix del retorn a la favela del Jaca, que després de passar 14 anys a la presó no vol saber res d’ocupar el seu antic lloc controlant el negoci de la droga i dirigint el dia a dia de la comunitat i només vol viure tranquil amb la família i la filla adolescent a qui encara no coneixia. A través d’ell descobrim els codis morals i d’honor de les faveles i el preu que s’ha de pagar per escapar-se de la violència. Es nota que Winters coneix bé el món i també que el sap retratar sense sensacionalisme i amb molta empatia cap als seus personatges.