“Us demano perdó per Donald Trump”

SitgesRoda de premsa de Susan Sarandon al Festival de Sitges. Ángel Sala, el director del festival, es disposa a tancar l’acte, però l’actriu encara no ha dit tot el que volia. “Així que no em fareu cap pregunta sobre Trump”, deixa caure amb un somriure entremaliat. A Sarandon no l’estimem només pel seu talent com a actriu -immens, que consti-, sinó per la intel·ligència que transmet en la vida i el cinema.

Això ho té en comú amb Bette Davis, que en vida ja li va demanar que la interpretés a la pantalla. Ho acabaria fent l’any passat a la sèrie Feud, amb el neguit que el personatge semblés “una persona real” i no una imitadora de Bette Davis. S’ho va preparar veient entrevistes de la protagonista de Tot sobre Eva. “Em vaig adonar que teníem molt en comú com a actrius i com a dones que lluiten per trobar el seu lloc a Hollywood -diu Sarandon-. Això sí, jo no soc alcohòlica i soc molt feliç amb la meva família”.

De l’horror de Rocky a Bowie

Sarandon ha visitat Sitges per rebre el Gran Premi d’Honor del festival i presentar una sessió especial de la mítica The Rocky horror picture show, la pel·lícula de culte definitiva. Ella, però, no en té un gran record. “Per a mi no va ser tan divertit com sembla en pantalla -comenta-. Per començar, jo no sabia que havia de cantar! La vam rodar a Anglaterra i feia un fred terrible. La pluja queia pel sostre de l’estudi, tots acabàvem xops. I, per si no us n’enrecordeu, em passo mitja pel·lícula en roba interior, així que vaig agafar una pneumònia. Com que a l’estudi no hi havia calefacció em van posar uns radiadors i una estufa, però els radiadors es van cremar. Ara pot semblar graciós, però m’ho vaig passar fatal. I, tanmateix, n’estic molt orgullosa, i el moment Don’t dream it, be ités molt important per a mi”.

En el Sitges que homenatja Dràcula no hi podia faltar el record de L’ànsia, la interessant variació eròtica sobre el mite vampíric amb què va debutar Tony Scott. Sarandon recordava amb calidesa els esforços de Tony Scott per tirar endavant la producció tot i l’escàs pressupost amb què comptava, però, en un moment de sinceritat, va resumir la seva experiència amb David Bowie, el seu company de repartiment: “Jo era soltera, no tenia fills i m’ho vaig passar molt bé durant el rodatge. Es tot el que hauria de dir”.

Confessa que li costa quedar-se amb un dels seus papers: la indomable rebel de Thelma & Louise, la noia que Burt Lancaster espia mentre es frega els pits amb llimones a Atlantic City, la fan del beisbol d’ Els búfals de Durham... El rol que porta “més dins del cor” és el de Pena de mort, perquè va produir el film i és amiga de la monja en la qual s’inspira. Però no hi ha res que lligui tots els papers. “M’interessa passar-m’ho bé i fer coses que no havia fet abans”, afirma. “M’agrada interpretar dones normals fent coses extraordinàries, dones fortes que són protagonistes de les seves vides però que es mostren vulnerables”.

Defensora del ping-pong

Per una mica que es grata, Sarandon és un pou de sorpreses. “Sí, tinc un club de ping-pong -va revelar ahir-. M’agrada perquè és un esport en què els nens poden guanyar els pares, no et fas mal, no cal ser fort i qualsevol pot jugar-hi i arribar a ser més o menys bo”. No s’ho pren com un negoci, sinó com una manera d’ajudar la gent. “Estic en un projecte comunitari amb el qual vam instal·lar taules a 65 escoles de Nova York i també vam estar fa uns anys amb els refugiats de Lesbos”, diu. Però el seu perfil activista pren força quan parla del president dels Estats Units. “Us demano perdó per Trump. Creieu-me, cada cop hi ha més gent treballant per reconstruir tot el que ell està destruint. No és la fi del món, tot i que ho sembli. La gent s’està despertant i comença a lluitar”, diu.

Amb la seva forta personalitat i un discurs compromès, Sarandon marca distàncies amb la banalitat d’un Hollywood en què “els càstings es decideixen pel nombre de seguidors a Instagram”. Fins i tot quan l’elogien pel físic i li pregunten “com s’ho fa per estar tan bé” als 71 anys. “No bec tant com abans, soc feliç i no fumo tabac, tot i que sí altres coses -explica-. La germana Helen [ Dead man walking ] em diu que el que importa és enfocar l’interior. Però esclar, avui m’he passat hora i mitja a maquillatge, així que no ho sé pas”.