David Verdaguer és un 'xèrif' en aules turbulentes a 'Uno para todos'

BarcelonaEl començament d'Uno para todos té un cert aire de western. Un personatge solitari arriba de matinada a un poble: és un foraster que no gasta cap paraula de més, el seu passat només li pertany a ell i el seu objectiu és complir una missió, no fer-hi amics. Però el personatge de David Verdaguer no és un cowboy ni un xèrif, sinó un mestre, l'Aleix, preparat per cobrir la baixa d'una professora embarassada al centre de primària d'un poble aragonès. Som, doncs, en una pel·lícula del subgènere aules turbulentes, en què els conflictes del mestre protagonista es barregen amb els dels estudiants a qui imparteix classes, un tipus d'història que a Espanya sol estar confinat a l'àmbit televisiu. “Als països anglosaxons i sobretot a França els cineastes tenen molt clar que l'escola és un gran detector dels nostres problemes com a societat, i potser també de les possibles solucions, però per alguna raó aquí es fan moltes menys pel·lícules d'aquest gènere”, comenta el director d'Uno para todos, David Ilundain, també responsable d'una de les escasses incursions del cinema espanyol en l'arena política amb noms i cognoms, B, que recreava el judici a Luis Bárcenas.

Uno para todos, que aquest dijous inaugura el BCN Film Fest, es basa en una anècdota real que Ilundain va llegir a la premsa per mostrar com una classe viu el retorn d'un dels alumnes, absent de l'aula durant mesos per culpa d'un càncer i tot i així rebut pels seus companys amb una hostilitat que amaga un secret compartit. La pel·lícula segueix el conflicte a través de la figura d'un mestre entregat a la causa però sovint superat per la situació que, fora de l'aula, evita els companys de feina, rebutja els gestos amables del seu llogater i s'atrinxera en una amargor que té a veure amb la mort recent del seu pare.

“És un home que s'ha rendit i a qui li és igual tot, fins i tot el seu nom, perquè tothom li diu Álex i ell ni tan sols els corregeix”, apunta Verdaguer, en un paper que, a més de potenciar el perfil dramàtic que sol mostrar als films de Carlos Marques-Marcet, va exigir-li un compromís que anava més enllà d'interpretar el personatge. “Jo volia un tipus d'actor que no se n'anés al camerino després de gravar el seu pla, sinó que aportés un plus d'entrega construint una relació amb els nens entre presa i presa”, explica Ilundain. Verdaguer li treu importància: “Ja ho havia fet una mica a Estiu 1993, tot i que allà eren dues nenes i aquí una vintena de preadolescents. Però es tractava bàsicament d'avorrir-nos junts, fer el burro i parlar molt, que és el que ells volen. I van fer una gran feina, em trec el barret”.

Entre dues aigües

La pel·lícula es resisteix a assumir com a propis tots els codis del subgènere escolar, esforçant-se a trobar un equilibri entre la seva vocació de cinema familiar amb missatge optimista i apte per a nens i la seva ànima més fosca i autoral. “Els dos camins són interessants i compatibles –diu Ilundain–. Jo amb els meus fills veig de tot, també cinema clàssic. Tot sobre Eva els va encantar, per exemple”. Verdaguer, “poc fan” de les “pel·lícules feel-good”, assegura haver-se sentit molt a gust treballant a Uno para todos, on el seu personatge s'escapa de les convencions del happy end. “Jo apostava per un final encara més fosc per a la pel·lícula –assegura l'actor–. M'agraden molt les històries en què al final no passa res, com a la vida, però suposo que això ja es passar-se de la ratlla”. Verdaguer només va demanar-li una cosa al director: deixar per al final del rodatge la seva última escena, un pla en què l'Aleix es trenca emocionalment, potser el més despullat que ha interpretat l'actor en cinema. “Sentia una pressió que jo mateix m'havia posat i així me la treia una mica del damunt –explica Verdaguer–. A més, em sembla una bona manera d'acabar la pel·lícula. Jo vinc del teatre, i sempre agraeixo molt treballar les històries de forma cronològica”.

La cançó Tornaràs a tremolar de Mishima obre i tanca una pel·lícula que es va rodar entre l'Aragó i Catalunya, els exteriors a Casp i els interiors en una escola d'Arenys de Munt, d'on eren cinc dels nens actors. El càsting dels alumnes també era mixt: cinc catalans i una tretzena d'aragonesos. “Al principi hi havia un cert recel, segurament influït pels adults, però van acabar fent pinya i ara tenen un grup de WhatsApp i queden a Lleida”, explica Ilundain. El director navarrès reivindica el paper de l'escola per ajudar a relacionar-se amb la diferència, tot i que “els adults veuen molts problemes que per als nens, simplement, no existeixen", com per exemple la diversitat d'orígens ètnics: “Recordo que al fill d'un amic li van preguntar quants nens de la seva classe eren de fora i ell va contestar que cap, que tots eren de Torrelodones. I així és! Els maldecaps venen després de primària”.