La Unesco planteja reconstruir els budes gegants de l'Afganistan

El 26 de febrer del 2001 els talibans, que aleshores tenien el poder a l’Afganistan, van decretar la destrucció de totes les escultures no islàmiques del país, inclosos els anomenats budes de Bamian: dues escultures enormes, de 38 i 55 metres d’alt, respectivament, que representaven dos budes gegants dempeus i que havien sigut excavades entre els segles VI i VII en un penya-segat de la vall de Bamian, al centre de l’Afganistan. D’aquí el seu nom. La Unesco va suplicar als talibans que no perpetressin aquella bogeria, va enviar un representant a l’Afganistan per intentar-hi negociar i va aconseguir que la majoria de països musulmans li fessin costat i exigissin als talibans que no destruïssin els budes. Però va ser en va. A principis de març, els fonamentalistes van dinamitar les escultures, que van quedar fetes miques.

Quan fa gairebé vint anys de la destrucció, les dues cavitats del penya-segat que en el seu dia van ocupar els antics budes continuen buides, i els milers de fragments en què les escultures van quedar reduïdes es guarden en diversos magatzems a la vall de Bamian. Hi ha peces tan grans com un cotxe i d'altres de tan petites com una taronja. La Unesco acaba de publicar el llibre The future of the Bamiyan buddhes statues [El futur dels budes de Bamian], en què planteja què fer amb tot això i proposa, entre altres opcions, reconstruir les escultures.

“Protegim el patrimoni original, per tant, reconstruir no és una opció. Però aquesta idea va canviar després de la Segona Guerra Mundial”, aclareix per telèfon des de París la directora del Centre de Patrimoni Mundial de la Unesco, Mechtild Rössler, donant a entendre, en conseqüència, que reconstruir els budes gegants no seria una idea tan descabellada. Amb tot, no hi ha consens. Ni el mateix govern afganès té clar què fer.

D’una banda, considera una oportunitat la reconstrucció de les dues escultures: potser aleshores la vall de Bamian tornaria a ser un lloc turístic que atrauria milers de visitants d’altres països, cosa que crearia nous llocs de treball. De l'altra, no ho creu factible: després de la destrucció de les escultures, només es va aconseguir recuperar la meitat dels trossos a què van quedar reduïdes. A més, a l’Afganistan no hi ha experts que puguin treballar en la reconstrucció, sinó que haurien de desplaçar-se des de l’estranger, cosa que planteja dos problemes més: el finançament i la seguretat. El país continua en guerra.

El llibre publicat per la Unesco proposa opcions tan diverses com col·locar a les cavitats buides del penya-segat panells de fibra de dues dimensions que recreïn la forma dels budes abans de la destrucció; reconstruir només una de les dues escultures, però amb marbre blanc de Carrara per garantir-ne la perdurabilitat i conferir-li tanta importància com a les obres de Miquel Àngel –aquesta proposta, per cert, és d’un equip d’experts italians; els budes originals estaven esculpits a la roca i recoberts de terra crua–, o no fer absolutament res, és a dir, deixar les cavitats tal com estan, les restes de les escultures en els magatzems i, en tot cas, crear un museu que expliqui tot el que va passar. Sigui com sigui, el llibre no arriba a cap conclusió i la responsable de la Unesco admet que de moment és difícil que s’arribi a alguna. El debat es manté obert.

Però mentre la Unesco continua debatent, una conservadora-restauradora i investigadora catalana, Mònica López-Prat, està a punt de concloure una investigació per entendre el procés de fabricació i els materials que es van fer servir per modelar escultures monumentals com la dels budes de Bamian, precisament amb l'objectiu de desenvolupar tractaments específics que en permetin la conservació i restauració. Segons diu, els budes són només “la punta de l’iceberg”. A l’Afganistan hi ha infinitat d’escultures similars. El país va ser una de les zones per on passava la llegendària Ruta de la Seda, que comunicava el Pròxim Orient amb la Xina a través de l’Àsia central i en la qual es va propagar el budisme. 

López-Prat va iniciar la seva investigació gairebé per casualitat: es va desplaçar a l'Uzbekistan per treballar i li van ensenyar unes escultures monumentals relacionades amb el budisme: “Em van preguntar si les podia restaurar i no vaig saber què contestar. No podia entendre com estaven fetes”. Així, va començar a indagar i el 2018 va viatjar a l’Afganistan, on va visitar dos jaciments arqueològics i va aconseguir recollir una desena de mostres de diverses escultures.

A partir d’aquestes mostres, la conservadora lidera un projecte finançat per la National Geographic Society que compara la composició i la tècnica utilitzades en les escultures a l’Afganistan amb el coneixement preservat per una antiga casta d'artistes de l’argila bengalís, que podria estar emprant procediments molt similars als que van permetre la creació dels budes de Bamian. En el projecte hi participen investigadors de la Universitat Politècnica de València, la de Barcelona, la Pompeu Fabra, la Universitat de Calàbria, la de Calcuta i l’Institut d’Arqueologia de l’Afganistan.

Les escultures tenen un esquelet rígid –de fusta, maons o pedra–, estan recobertes amb argamasses fetes de fang i palla i aplicades per capes i estan ancorades a un element arquitectònic, que en el cas dels budes de Bamian era la mateixa muntanya. La recerca, assegura López-Prat, obre la porta a elaborar metodologies específiques per a la conservació d'aquest tipus d'obres, que tradicionalment han estat restaurades amb procediments poc adients per a aquest tipus d'escultures, basades en l'ús de resines i sovint devaluant-ne el seu incalculable valor artístic.

“Seria molt millor preservar i valoritzar les moltes escultures que encara existeixen que dedicar incomptables recursos a intentar refer una cosa que ja està feta miques”, opina la conservadora sobre la proposta de reconstruir els budes de Bamian. Almenys aquest és el seu objectiu.