L'underground ja és història de Catalunya

BarcelonaQuan el moviment underground va sacsejar la Catalunya dels 70, totes les revistes, espectacles, festivals, còmics i artistes que en formaven part funcionaven sempre al marge de partits polítics, subvencions i, en general, de qualsevol teixit cultural institucional. Mig segle després, l'exposició L'underground i la contracultura a la Catalunya dels 70, que s'ha inaugurat aquest dimarts al Palau Robert i que neix com un encàrrec de la direcció general de Difusió de la Generalitat, institucionalitza el moviment com a peça clau de la memòria col·lectiva del país i del camí recorregut per arribar on som ara.

“És necessari que tot això es conegui, sobretot perquè la majoria de les reivindicacions que fèiem encara estan per complir”, diu el comissari de la mostra Pepe Ribas, que va ser un dels catalitzadors del moviment a través de la revista alternativa que dirigia, l'emblemàtica Ajoblanco. L'exposició, que porta el significatiu subtítol Un reconeixement, desplega una mirada sintètica i acrítica sobre aquells anys. Protagonistes, ideari, escenaris i fites es barregen en un recorregut que comença amb una porta de reixes: és la manera de dir que amb l'underground Catalunya sortia de la presó del franquisme.

La mostra es divideix en diferents espais temàtics que ocupen part de la segona planta del Palau Robert. El recorregut arrenca amb els primers brots sorgits dels corrents underground anglosaxons i del Maig del 68 i acaba amb l'èxit de les jornades llibertàries organitzades per la CNT el 1977 i la posterior desintegració del moviment. “Les jornades llibertàries van reunir prop de mig milió de persones durant tres dies al Parc Güell –recorda Ribas–. Això va espantar molt el poder que s'estava constituint. Va ser el moment més àlgid de l'underground però també el principi de la fi i en part va ser culpa de la CNT, que no va saber aglutinar els nous moviments socials amb el moviment llibertari”.

Els 'greatest hits' de la contracultura

La relació de la contracultura amb el poder és incòmoda per definició, però com remarca el relat de la mostra, el règim franquista de finals dels 60 i principis dels 70 estava tan centrat “en el comunisme i els nacionalismes” que, segons Ribas, “no sabia què fer amb tots aquells hippys", tot i que va haver-hi grans batudes "i molta repressió”. L'underground i la contracultura a la Catalunya dels 70 passa revista al paper que van jugar en el moviment els llibres que publicava l'editorial Kairós, els primers concerts internacionals organitzats per Gay Mercader, les comunes de Pau Riba a Montjuïc i Eivissa, la introducció de l'LSD, l'explosió del còmic underground liderada pel col·lectiu El Rrollo enmascarado, el concert del Grup de Folk a la Ciutadella, el primer Canet Rock... Els greatest hits, vaja, que sempre funcionen.

La narració de la mostra s'articula a través de plafons explicatius i més de 700 objectes, principalment publicacions, discos, fotografies, documents i alguns vídeos que es projecten en sales que volen reproduir l'ambient de temples de l'underground com sala Zeleste del carrer Argenteria. La música de l'època és omnipresent i segueix el fil que va des de la música progressiva de principis dels 70 fins a l'explosió i col·lapse del so laietà, passant per fites com el concert de King Crimson del 1973 a Granollers, en què s'esperaven 500 persones i n'hi van aparèixer 5.000. “Va ser mític perquè va reunir la gent del primer underground i les noves generacions –diu Ribas–. I a més van repartir gratis 200 àcids entre el públic”. L'altre gran apartat és, esclar, el de les revistes, amb especial atenció a un Ajoblanco que va arribar a vendre 90.000 exemplars en els bons temps.

Un fet que salta a la vista passejant-se per la mostra és la pràctica absència de dones. Tot i que l'underground feia seves les reivindicacions feministes –també l'ecologisme, l'antipsiquiatria i la llibertat sexual, entre altres nous corrents–, els protagonistes del moviment van ser majoritàriament homes: músics, dibuixants, escriptors, arquitectes, periodistes... ¿L'underground va ser un moviment masculí? “No ho era, el que passa és que les dones no eren les responsables –diu Ribas–. A l'Ajoblanco, per exemple, teníem la Karmele Marchante, que valia per deu homes. De dones n'hi havia, però tenien un paper més discret que els homes. A la gent li costa d'entendre, però a l'underground no hi havia jerarquies. Era la gran diferència entre nosaltres i el món marxista de la progressia”.