'Una niña': ¿La nostra societat està preparada per conviure amb una nena transgènere?

'Una niña'

(4 estrelles)

Direcció i guió: Sébastien Lifshitz. França i Dinamarca (2020). 90 minuts. Documental. Estrena als cinemes

Un dels encerts d'Una niña, l’emocionant documental del francès Sébastien Lifshitz, passa per la precisió amb què la pel·lícula defineix la matèria d’estudi. En certs moments la Sasha, la nena del títol, és descrita pels seus comprensius i afectuosos familiars com “una nena atrapada en el cos d’un nen”. D’altra banda, durant la visita a una terapeuta especialitzada en identitat de gènere aprenem que la petita Sasha experimenta una “disfòria de gènere”: una discordança entre identitat i sexe físic. La diversitat terminològica que aflora en l’acurada aproximació del film a les vivències de la Sasha reflecteix les principals virtuts del treball de Lifshitz, que troba un lloable equilibri entre la mirada sensible i el retrat rigorós, entre la colpidora expressió de l’amor familiar (“és la meva filla i punt”, afirma el pare) i la crònica d’una àrdua batalla contra un sistema escolar encarcarat i transfòbic.

El compromís de Lifshitz amb la ruptura dels estereotips imposats pel binarisme de gènere ve de lluny. Autor, des dels anys 90, d’obres de ficció alineades amb el discurs queer, els seus documentals Els invisibles i Bambi (sobre una de las primeres transsexuals de França) van obrir, la dècada passada i a través de testimonis de gent gran, un espai de reflexió al voltant de la fràgil memòria històrica del col·lectiu LGTBIQ. Ara, amb Una niña, Lifshitz posa el focus en l’experiència transgènere en l’àmbit de la infantesa, aportant una delicada mirada documental a un territori que ja va explorar, en clau ficcional, la també francesa Céline Sciamma a la magnífica Tomboy. Els dos cineastes demostren que és possible abordar la complexitat de l’univers transgènere des de l’empatia i el pudor, renunciant al sentimentalisme en una negativa oberta a caure en el sensacionalisme.