Últimes hores, repte complert

Comissària de la mostra catalana a la BiennalNi l’Albert Serra ni el seu equip van dormir en tota la nit. Bé, és la tònica dels últims dos mesos. El projecte obria a la premsa d’hora al matí i no acabava d’estar content amb un parell de detalls relacionats amb el color i el so. Un perfeccionisme meravellós, d’algú que vol complir al màxim amb la missió, donar el millor. Els meus ulls -i els vostres, si haguéssiu estat aquí- no han percebut aquesta subtilesa i, tanmateix, el resultat demostra el seu saber fer en imatges i no ha deixat ningú indiferent.

A l’espai es veuen cinc pantalles. La primera explica d’una manera concisa la pel·lícula de La singularitat : un tipus, un tal Mike, propietari o intermediari d’una mina d’or, promet a d’altres que poden fer-se rics. Un altre personatge els convenç a tots que, a part de buscar la panacea, haurien interessar-se per espiar el pròxim. És a dir, no n’hi ha prou perseguint la solució potencial a tots els teus problemes, a més, t’has d’assegurar que el veí no la trobarà abans. Aquesta història es desdobla llavors en les quatre pantalles següents. El total són dotze hores, però cada escena ja explica aquesta història simple, que és la mateixa de Silicon Valley i dels milions d’emprenedors que cada dia busquen un pelotazo que aconsegueixi treure’ls de l’aclaparament de solucionar la subsistència diària i que el catapulti a un món de riquesa material sense igual. Descriure la sensació de veure La singularitat és molt difícil... però funciona, és a dir, l’obra convida a veure, a entendre, a estar dins d’aquest espai molt ben articulat.

I la inauguració? Ai, es passen molts nervis. Érem molts i tots de molt bon humor perquè l’ocasió ho mereixia i l’obra ho procurava. L’espai estava a vessar i tots semblaven sortir complaguts i disposats a acompanyar l’Albert i el seu equip. Ara només cal esperar que segueixi agradant. Gràcies a tots.