L’última nit amb l’argot de Pascal Comelade i els desemparats

BarcelonaCinc minuts. Cinc minuts és el que va durar l'ovació que van dedicar a Pascal Comelade. El públic de l’avinguda de la Catedral es resistia a marxar, com si no volgués que es fes realitat el comiat de Comelade. Perquè aquest avantguardista de la tradició capaç de la tendresa més salvatge està dient adeu als escenaris. Fa uns mesos es va acomiadar de Lió i Perpinyà, i diumenge era el torn de Barcelona, on tantes aventures ha engegat des d’aquells temps en què a la ciutat encara no l’havien volgut posar guapa, tal com va recordar Xavier Theros, mestre de cerimònies d’un espectacle artísticament tan radical com sempre i amb moments especialment emocionants, com quan es va recordar bells caiguts com Oriol Perucho, Anton Ignorant i Rafael Metlikovez.

Cinc minuts. Una estona per assimilar que, efectivament, no tornarem a veure Comelade fent dringar un piano de joguina i movent el cap com si alguna cosa no rutllés del tot bé, quan en realitat funciona meravellosament. I l’home de la rauxa pausada, potser aclaparat per tot l’afecte que estava rebent, va somriure agraït.

Tot havia començat sota una pluja fina però insistent gairebé dues hores abans. "Tenim el gustet de presentar el gran Pascal Comelade", va dir la veu enregistrada de Jaume Sisa. I allà, a l’esquerra de l’escenari i atrinxerat entre un piano de cua i un pianet, hi havia Comelade. A l’altra banda, el dibuixant Max, que es va passar el concert il·lustrant en viu les cançons i recreant, per tant, un univers poblat per homenets surrealistes. I entre l’un i l’altre van anar apareixent històrics de la Bel Canto Orquestra, com Pep Pascual (el mag de la música de les petites coses), la Cobla Sant Jordi (impecable, divertida i demolidora alhora) i els diferents convidats a una festa de valsos, pasdobles, sardanes de desemparats i rock’n’roll.

La interpretació de ‘L’argot del soroll’ amb la cobla a ple rendiment va ser la primera fita d’una nit plena de moments extraordinaris, com el ‘Vals burlesco’ culminat amb Pep Pascual ‘cantant’ amb una cafetera de llauna i les intervencions d’Enric Casasses, armat amb amor, ferocitat i triangle: una en la catarsi de rock de ‘La manera més salvatge’ amb la col·laboració frenètica de Víctor Nubla, una altra posant la veu al servei de la ràbia de ‘Europe change bad’ de Sebastià Roure i encara una altra revivint la poètica de Salvat-Papasseit de ‘Les gorges’ ("A Sant Martí del Canigó / la veu ressona que us esglaia. / Diu: Catalunya! / i la remor / sempre contesta: Esclava a Espanya") i de la immortal ‘Sense el ressò del dring’ ("Sense el ressò del dring i el brill de l'or malvat / voldria anar pel món"). També hi va participar Pau Riba, jugant amb la veu i el ulls a ‘Ha passat un àngel’, del disc ‘Mosques de colors’, que va compartir amb Comelade. I Gerard Quintana, contagiat de l’esperit revoltat de Casasses, va posar tota la carn a la graella per recitar ‘El poema de les cosetes’ dalinià amb el guitarrista Xarim Aresté engrescat en una invocació elèctrica.

La pau, trista i profunda, va arribar amb Ivette Nadal, que va cantar la versió de la 'stoniana' ‘As tears go by’ buscant amb la mirada la complicitat d’un Comelade que durant tot el concert, i sempre sense gestos aparatosos, va expressar tota l’estima que sentia per les persones que van acompanyar-lo dalt de l’escenari. Tot plegat, no ho oblidem, era l’última trobada pública amb un dels imprescindibles, un músic que no va necessitar dir cap paraula per transmetre tota l’emoció del moment. Així és Pascal Comelade.

Cinc minuts va durar l’ovació després que Comelade i Casasses compartissin ‘Petita escena nocturna’, versos de "quan es fumava als bars i pels carrers corria la Policia Nacional". Ara es fuma a les portes dels bars i els policies tornen a córrer pels carrers... Cinc minuts d’aplaudiments que van provocar un bis final, i aleshores sí que sí: Pascal Comelade i tots els que van fer que la nit fos inoblidable es van acomiadar del públic barceloní.