L’últim viatge de La Locomotora Negra

Barcelona“Per a La Locomotora Negra, aquesta habitació és com la cova de Betlem per al cristianisme”, explica Ricard Gili envoltat de tota mena d’objectes relacionats amb el jazz. Efectivament, la casa de la família Gili i Vidal, en el tram de l’avinguda de Sarrià de Barcelona que queda per sota de la Diagonal, té l’aroma de les llegendes fundacionals. “El meu pare, Joaquim Gili, era un gran aficionat al jazz i als trens.Quan érem petits ja ens portava al Jamboree, i a partir del 1963 organitzava audicions de discos a casa un diumenge al mes. Les va batejar com Locomotora Negra, que era la manera d’ajuntar les dues aficions”, recorda Ricard Gili, de professió arquitecte com el pare.

Aquelles trobades curulles de militància jazzística que el 1966 es van traslladar a la Cova de Drac del carrer Tuset de Barcelona van ser l’embrió d’una big band fundada com a quintet per Ricard Gili (trompeta), Carles Gili (bateria) Tomàs González (saxo tenor), Tòfol Trepat (piano) i Miquel Solé (contrabaix). Després d’un any d’assajos, La Locomotora Negra va debutar en directe a la Cova de Drac el 31 de gener de 1971. I ara, cinquanta anys després, la formació aprofita el número rodó per acomiadar-se dels escenaris amb una sèrie de concerts, el primer del qual serà el 29 de gener al Palau de la Música dins del Festival de Jazz de Barcelona.

El plantejament original era fer un xou amb molts convidats, però les circumstàncies pandèmiques els ha dut a limitar-ho a exmembres de La Locomotora Negra. Aquesta serà la 25a actuació al festival: la primera va ser el 1974, i des del 2001 no han fallat a la cita. A més, gairebé cada any hi han estrenat un espectacle nou, com Golden standards, From gospel to swing, Jazz cities tour, Jazz giants i A night in Harlem, entre d’altres.

L’entusiasme d’una afició

“El comiat és per una raó biològica: ens fem grans, alguns ja passem dels 70 anys. A més a més, portar una orquestra de disset membres és complicat. No volem fer un esllanguiment, una decadència. Fem 50 anys, que està molt bé!”, diu Ricard Gili sense perdre l’entusiasme amb què ha comandat una formació amateur per principis, perquè l’objectiu no va ser mai la professionalització sinó gaudir i fer gaudir tocant i divulgant el jazz tal com el van aprendre “dels músics negres nord-americans”. “Alguns seguirem en grups petits, però que quedi clar que no hi haurà una altra Locomotora Negra després del comiat”, assegura.

Si han arribat fins aquí és perquè funcionen de “manera consensuada”, però també gràcies a la fidelitat d’un públic que ha anat renovant-se. “La Locomotora Negra té una parròquia mil vegades més petita que la de Bruce Springsteen, però molt fidel”, assegura Gili, el maquinista de la formació. Bona prova de la capacitat engrescadora de La Locomotora Negra són les sessions per a balls de lindy hop, els concerts al Casino de l’Aliança del Poblenou amb repertori ballable i, esclar, les cites anuals amb el Festival de Jazz de Barcelona

“Els programem perquè tenen públic, perquè cada any feien un programa nou i per la seva generositat”, explica el director artístic del Festival de Jazz de Barcelona, Joan Anton Cararach, que recorda concerts amb categoria d’esdeveniment, com el que la Locomotora Negra va compartir el 2010 amb la Sant Andreu Jazz Band de Joan Chamorro i La Barcelona Jazz Orquestra de Dani Alonso, o aquell Freedom! de 2019 en què van homenatjar el llegendari concert sacre que havia fet Duke Ellington a Santa Maria del Mar el 1969.