30 (i últim). L’èxode d’una documentació excepcional

BarcelonaDurant tot el mes d’agost hem fet un primer cop d’ull a la ingent documentació que va generar el contraespionatge francès a Barcelona durant el trienni final de la Segona Guerra Mundial. Avui voldríem tancar aquesta sèrie evocant l’atzarós periple que va haver de viure la documentació anterior, és a dir, la que comprenia els anys 1939-1943, per salvar-se de les urpes nazis. Parlem de tota la documentació del 2ème Bureau del SR-SCR (Service de Renseignement - Section de Centralisation des Renseignements), de les xarxes clandestines de les FFC (Forces Françaises Combattantes), de la DSM (Direction Sécurité Militaire, tant d’Alger com de París), del BCRA (Bureau Central de Renseignements et d’Action, amb seu a Londres) i de tota la documentació generada pels propis Services Spéciaux, seguint el relat que en va fer el seu màxim responsable, el coronel Paul Paillole, de qui ja vam parlar en el primer episodi.

Pocs dies abans de l’Armistici entre França i Alemanya, el 5 de juny del 1940, es va transportar per via fèrria la documentació generada fins llavors (d’unes 30 tones de pes) a Montrichard-sur-Loire, a uns 30 quilòmetres a l’est de Tours. Des d’allà, el 16 de juny del 1940 es va enviar amb diversos camions al Camp de la Courtine, a uns 50 quilòmetres a l’est de Llemotges. Davant de la pressió dels nazis per poder disposar d’aquest enorme arxiu, Paillole –que llavors encara era capità– va decidir amagar-lo a Toló, a la Provença; un viatge que mereixeria tot un capítol per la incertesa a l’hora de passar els controls alemanys entre la zona ocupada i la zona lliure. El 16 de gener del 1941 els arxius van ser traslladats a la seu central del contraespionatge a Marsella.

Però el 16 d’octubre del 1942, davant de l’amenaça d’envaïment alemany de la zona lliure, Paillole els va fer enterrar en una propietat rural que un HC (honorable correspondant, un home de tota confiança) tenia prop de Nimes. En aquells tres anys transcorreguts s’hi havia anat afegint més i més documentació. Però el juny del 1943, fruit d’una traïció que Paillole no precisa en el seu relat, la Gestapo els va descobrir, desenterrar i enviar a Txecoslovàquia, on van ser estudiats minuciosament pels serveis d’intel·ligència nazis. Aquest fet va provocar un canvi de codis, d’àlies i d’encriptació general en els serveis d’intel·ligència francesos.

La història no s’acaba aquí. El juliol del 1945, acabada la guerra a Europa, aquest tresor documental va ser espoliat als nazis pels soviètics, que el van enviar amb diversos trens a la central del KGB. Allà s’hi va estar 50 anys, fins que el maig del 1994, després de llargues negociacions entre França i Rússia, centenars de milers de dossiers van ser retornats a França on, des de llavors, s’han estat inventariant a l’Arxiu de Vincennes. Caldria afegir que la documentació del contraespionatge a Espanya del bienni 1944-1945 no es va veure afectada; per contra, en aquesta documentació comissada primer pels nazis i després pels soviètics, sí que hi havia tota la documentació generada pel TR 125 de Barcelona fins al juny del 1943. Sortosament, en aquest cas la història va acabar bé.