Qui és l'últim enterrat a l'església del Pi?

Barcelona"Avís per a tothom que pugui acompanyar-nos. Dilluns que ve, dia 25 d'abril, a les 19 h, es farà el comiat d'en Sebastián Santamaría. Ell era ben conegut dels feligresos del Pi i del personal de la basílica. Vivia sol. Va morir confortat en els seus darrers dies per l'Arxiconfraria de la Sang", anunciava a les xarxes socials l'Arxiconfraria de la Puríssima Sang el mes d'abril passat. El Sebastián feia temps que dormia sobre les rajoles fredes del carrer. Sovint demanava almoina a les escales de la basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona. Un dia el seu cos va dir prou. De camí a l'hospital, els tècnics d'emergència sanitària van trobar-li a la butxaca el nom i el telèfon d'un membre de la confraria. Van trucar a la persona que apareixia en aquell paper arrugat, perquè el Sebastián no tenia ningú més. 

"Vam anar a l'hospital i el vam acompanyar perquè no tingués una mort en solitud i després li vam fer una cerimònia. Acompanyem els que no tenen absolutament ningú, que estan abandonats per tothom", explica l'il·lustre prior de la confraria, Gabriel Carrió. Sebastián Santamaría és l'últim enterrat sota les lloses de l'església, en una de les naus laterals. Només les persones que s'han quedat soles, sense llar ni família, tenen dret a ser incinerades i enterrades a la basílica.

Fins fa poc més d'un any, la confraria estava pràcticament desapareguda. Durant cinquanta anys gairebé no havia tingut cap activitat i només en quedava un membre, ja molt gran. Ara són una vintena d'homes i dones, i el Sebastián, de moment, és l'únic que han enterrat. "No hi havia junta ni cap paper. Vam haver de demanar permís a l'últim membre. Si ell no hagués volgut no s'hauria pogut començar tot el procés legal", explica Carrió. "La confraria mai ha deixat d'existir des del 1535, però estava en hores baixes", diu Albert Cortés, que és sagristà des de fa dotze anys. "Hi havia un grup de feligresos que volíem participar de manera espiritual i de manera més activa a la basílica, els col·lectius que hi havia no ens oferien això –recorda Cortés–. Vam engrescar molta gent jove i, a més, és un símbol molt potent de la cultura popular, té una gran força identitària, i el patrimoni és bestial; fins i tot tenim un reliquiari de Martí l'Humà (1356-1410)". Segons la tradició, Martí l'Humà va donar un fragment de la Veracreu, la creu en què va ser executat Jesucrist, a la basílica del Pi. Uns orfebres barcelonins, el 1498, van incrustar el fragment al Lignum Crucis que els confrares van portar.

El 14 de setembre passat, per primera vegada des de feia dècades, a la Capella de la Puríssima Sang es va tornar a celebrar la Festa de l'Exaltació de la Santa Creu. Els confrares i les confraresses, els preveres i el bisbe de Barcelona van caminar en processó per la nau de la basílica fins a la capella precedits pels ministrils. El ritual de l'admissió de confrares i confraresses es va fer ben bé com al segle XVI. Dins la sagristia hi havia nervis minuts abans de la cerimònia. Confrares i confraresses, alguns molt joves, s'ajudaven els uns als altres a posar-se la vesta negra, amb l'escut de les cinc llagues de Crist al braç. "Jo soc de Santa Coloma, però vaig conèixer l'existència de la confraria fent pràctiques a l'arxiu de la basílica. He decidit formar-ne part perquè és la recuperació d'un patrimoni històric, es respecten molts trets fundacionals, però ha estat portat a l'actualitat", diu Oriol Fernández, que té 24 anys.

La confraria va ser fundada al segle XVI per una dona molt excepcional, Isabel de Josa. No era fàcil desviar-se del camí marcat per una societat patriarcal en aquella època. Ni tan sols hi havia igualtat jurídica. La majoria de dones només podien casar-se o fer-se monges. Josa dominava el llatí, el grec, l'hebreu, l'italià i possiblement altres llengües. Era reconeguda pels seus coneixements teològics i per la seva capacitat oratòria. En moltes bibliografies, els seus contemporanis la qualifiquen de "dona sàvia". Josa va arribar a tenir una gran autoritat, fins i tot reconeguda per les altes jerarquies eclesiàstiques. Lleidatana, d'origen convers, va entrar a formar part de la noblesa quan es va casar amb Guillem de Josa i de Cardona. Als 26 anys va enviudar, però malgrat tenir fills petits no es va voler tornar a casa. El seu sogre li va cedir el domini de les baronies familiars i, per tant, tenia prou patrimoni per ser independent. Va escriure molt, però només ens ha arribat el títol d'una de les seves obres, Tristis Isabella. Va professar com a clarissa en el convent de Santa Clara de Lleida, encara que poc després va obtenir una llicència per sortir del convent conservant el seu estatus. Per tant, tenia l'autoritat d'una abadessa però sense la construcció de la clausura. Va predicar en públic tant a Barcelona com a Roma, Niça, Vercelli i Milà.

En processó fins al patíbul

Les confraries tenien homes i dones, però la de la Sang és segurament l'única en què una dona, Isabel de Josa, va tenir un paper prominent en la redacció de les constitucions que van ser aprovades pel bisbat. "Era habitual que homes i dones fossin confrares, però no tant que ho fessin en confraries de caràcter penitencial. La Confraria de la Sang era una de les úniques en què durant l'exaltació de la Passió les dones també es flagel·laven públicament", explica l'arxiver de l'església del Pi, Jordi Sacasas.

En els seus orígens, la confraria donava cònsol, assistència i oracions a qualsevol sentenciat. En aquella època, el prior de la confraria anava a la presó per acompanyar el condemnat els últims moments, i després els confrares caminaven en processó des de la presó fins al patíbul. El pres anava vestit amb una vesta o una camisa blanca que li facilitava la confraria. A la processó, el prohom dels joves, vestit amb túnica negra i la cara tapada, sostenia el crucifix i quatre confrares portaven ciris vermells. L'andador (la persona que s’ocupa de portar avisos) tocava la campaneta per demanar a la gent que resés. Quan s'arribava al destí, s'encenien tres torxes que no s'apagaven fins que no s'enduien el condemnat.

Al segle XVI, qualsevol dona o home resident a Barcelona podia ser confrare o confraressa. En la cerimònia d'acceptació es llegien deures i obligacions, es cantava l'antífona medieval Veni, Sancte Spiritus, es resava el Pare Nostre i un fragment de les hores de la Verge. Durant l'any, la confraria participava en diferents festes religioses, i la més emblemàtica era per Setmana Santa, quan els confrares commemoraven la Passió de Crist. La Setmana Santa passada, per primera vegada en 50 anys, els confrares també van sortir en processó. Els confrares, amb els ministrils del Pi, que van tocar música del segle XVII, van seguir el Via Crucis. Iniciat cap al 1601, és el més antic de la ciutat.

A l'acabar la cerimònia i per no perdre l'esperit reivindicatiu d'aquesta basílica, a la Capella de la Puríssima Sang es van demanar firmes per arreglar la situació dels sensepapers. Després els nous i antics confrares es van fer una fotografia de família. "Jo soc de la Confraria de Sant Marc Evangelista del Gremi de Mestres Sabaters, que és la més antiga de Barcelona. Ens van dir que la de la Sang tornava a renéixer i vaig decidir venir", explica Maria Teresa Comellas. "Soc de la Confraria de Mestres Sabaters perquè el meu besavi, l'avi i el pare eren mestres sabaters i jo ho volia ser, però no em van deixar. Tot i això, vaig acabar sent directora del Museu del Calçat", afegeix Comellas amb un somriure d'orgull. "Hi ha moltes mancances i molta gent necessitada. El que fa la Confraria de la Sang em sembla fantàstic", explica Comellas, que ara és membre de dues confraries.