‘Deadwood’: l’últim adeu a una sèrie pionera

BarcelonaNo ha quedat fixada en l’imaginari seriòfil com Los Soprano i The wire, per citar altres títols de la mateixa època que com Deadwood van forjar les bases de la nova ficció televisiva de qualitat des de la cadena HBO. I, tanmateix, aquest western creat per David Milch no té res a envejar a la sèrie mafiosa de David Chase pel que fa a l’actualització televisiva d’un dels gèneres cinematogràfics nord-americans lligats per antonomàsia a la violència. I, com l’obra mestra de David Simon, Deadwood també radiografiava a través del retrat coral d’una població unes dinàmiques de poder vinculades a les estructures institucionals del país.

Estrenat l’any 2004, aquest western televisiu es va allargar durant tres temporades, fins que la cadena va cancel·lar-lo sense més opció. Aleshores ja es va parlar de la possibilitat de tancar la sèrie a través d’una pel·lícula. El projecte semblava haver quedat en un no res, fins que tretze anys després -aquest dissabte 1 de juny- s’estrenarà per fi a HBO la pel·lícula-final de Deadwood. Ambientat en aquesta població minera de Dakota del Sud també tretze anys després de l’últim episodi de la tercera temporada, el film té més regust de comiat que de conclusió: és una festa de retrobament entre una colla de vells amics que aleshores no van tenir temps de dir-se adeu i ara s’acomiaden com déu mana. La notícia que David Milch pateix Alzheimer -feta pública fa poc més d’un mes- reforça el sentiment de trobar-nos davant l’obra d’un autor que necessita compartir amb l’audiència l’últim adeu als seus personatges.

A la primera part de la pel·lícula, escrita per Milch i dirigida per Daniel Minahan, assistim al retrobament entre els principals protagonistes, alguns dels quals retornen a Deadwood amb l’excusa de celebrar la proclamació de Dakota del Sud com a 40è estat de la Unió. La majoria dels personatges duen una vida més estable i tranquil·la, un canvi que té a veure amb el pas del temps i amb l’estatus de la vila. Deadwood s’inspira en una població real que es va fundar il·legalment al voltant dels buscadors d’or en un territori propietat del poble lakota. La sèrie partia d’aquest context per dur a terme una revisió del vessant menys èpic de la conquesta de l’Oest. Com altres títols de la HBO, Deadwood reprenia des de la televisió el camí estroncat del Nou Hollywood dels anys 70 a l’hora de revisar els gèneres clàssics nord-americans des d’una mirada desmitificadora i cruenta. No per casualitat, un dels títols de referència de la sèrie és McCabe i la senyora Miller, de Robert Altman, que també mostrava aquesta visió més bruta i fangosa de l’Oest des d’un poble miner.

Deadwood -el film- es vincula amb la tercera temporada de la sèrie sobretot pel pes que hi guanya el malvat George Hearst, que fa que es posin d’acord els dos protagonistes masculins antagònics, el xèrif Seth Bullock (Timothy Olyphant) i el proxeneta Al Swearengen (Ian McShane). Tampoc per casualitat el personatge s’inspira en el pare de William Randolph Hearst i encara, per tant, la fal·làcia del self-made man nord-americà, el milionari que acapara poder a base de cometre tota mena de crims però blanqueja la seva trajectòria des de la política o la premsa.

Part del prestigi de les sèries pioneres de la HBO prové de la seva qualitat literària. A Deadwood excel·lien uns diàlegs de gran riquesa expressiva i profusos en blasfèmies. Reconforta que, en l’última escena de la pel·lícula, Al Swearengen s’acomiadi mantenint-se fidel a l’art del renec.

‘Deadwood: the movie’. En emissió a HBO