La Ucraïna espanyola

Un bon exercici d'autocrítica per a qualsevol país és preguntar-se de quina manera se'l retrata a l'estranger. Per exemple, com veuen els russos als catalans? Fruit d'una extensa recerca arxivística per diverses ciutats de Rússia, l'escriptor Josep M. Farré ha recopilat i traduït al català una vintena de textos de viatgers d'aquell país que durant la segona meitat del segle XIX i els primers anys del segle XX van visitar Catalunya. El resultat d'aquest treball és La imatge de Catalunya a Rússia (Pagès, 2010), un llibre que neix de la infatigable curiositat intel·lectual d'aquest russòfil i historiador autodidacte.

L'any 1978 el ministeri d'Afers Estrangers el va contractar per treballar a l'ambaixada d'Espanya a Moscou, acabada d'obrir després del franquisme, i Farré va voler aprofitar aquesta estada per investigar sobre el contacte entre Catalunya i Rússia durant els últims dos segles. El treball de recerca va ser llarg i feixuc, ja que va haver d'esquivar la burocràcia de la capital soviètica. "A principis dels anys 80, el servei de fotocòpies de la Biblioteca Estatal de Moscou només obria mitja hora al dia", recorda l'autor, que en aquella època donava classes de català a la Universitat de Moscou, a banda de treballar al consolat.

Farré ha tardat més de vint anys a transformar la seva investigació en un llibre. La imatge de Catalunya a Rússia és un recull de textos de viatgers russos, alguns d'ells coneguts periodistes, poetes i científics, que van passar per Catalunya entre l'any 1847 i l'esclat de la revolució bolxevic, el 1917.

"Durant aquest període es movien per Europa molts ciutadans russos, la majoria de classe benestant", explica Farré. Anaven sobretot a França i Alemanya, i molt pocs creuaven els Pirineus. Els que ho feien, entraven per Biarritz i creuaven la península Ibèrica en diagonal, fins a Sevilla o Granada, "atrets per la imatge pintoresca i folklòrica d'Espanya". Els viatgers russos que van arribar a Catalunya ho van fer per casualitat, "atès que era una terra de pas, o moguts per interessos concrets", sobretot per l'Exposició Universal de Barcelona, el 1888, i els incidents de la Setmana Tràgica, el 1909.

"Catalunya té l'obligació de mantenir els castellans"

El periodista i escriptor Piotr D. Boborikin va viatjar per primer cop a la península Ibèrica l'any 1869. Quaranta anys més tard va tornar a Barcelona per explicar als lectors russos les revoltes de la Setmana Tràgica. Els seus articles apareixen publicats al diari Russkoe Slovo ( La Paraula Russa ), un dels de més tirada a l'inici de la segona dècada del segle XX. "Catalunya és aliena, per origen, a la tribu predominant dels castellans, per les tradicions històriques, per la seva manera de ser, pels costums i per les tendències polítiques. És un país industrial i la població fa temps que té l'obligació, per ordre del poder central, de mantenir els castellans", escrivia. Segons Boborikin, "no només Catalunya, sinó fins i tot la capital, Barcelona, pot subsistir per si sola. Aquest és el motiu pel qual els revolucionaris catalans, socialistes i anarquistes somien en un estat independent, que es podria ajuntar amb els seus mig parents del sud de França".

El nivell de la civilització de la "Ucraïna espanyola"

Daniïl L.Mordóvstev, periodista, investigador i escriptor popular per les seves novel·les històriques, escrites en rus i ucraïnès, va viatjar a la Península entre el 1883 i el 1884. A Catalunya, última parada de la seva ruta, l'escriptor reflexiona sobre la situació de la llengua i la literatura catalanes i les seves "bones" perspectives de futur. "Segons els entesos espanyols, el nivell de la poesia i de la civilització de la Ucraïna espanyola va ser bastant més alt que el de la resta d'Espanya. El mateix es pot dir de l'antic principat rus de Kíev", deia. I especificava que "València també és part de la Ucraïna espanyola".

Tan poc treballadors com la resta d'espanyols

Konstantin A. Skalkovski, enginyer de mines i col·laborador durant anys del diari Novoe Vremia ( El temps nou ) i de la Peterburski Vedomosti ( La Gaseta de Sant Petersburg ), va viatjar a Catalunya amb motiu de l'Exposició Universal del 1888. El periodista remarcava les "altres dificultats" que van sorgir per muntar l'Expo, a part de la crisi agrícola i l'empobriment de la població: "Els catalans es troben en constant oposició al govern de Madrid. Reconeixen la unitat en la persona del rei i la reina, però no volen saber res del govern, que es queixava que l'Exposició era només una excusa per a l'entrada a Espanya de contraban". Skalkovski afegeix: "Els catalans tenen fama, entre els espanyols, d'un extraordinari amor a la feina, i és veritat el que diu el refrany: "En terra de cecs el borni és rei". A Barcelona, aquest amor per la feina no es veu enlloc. Tot el dia i tota la nit la gent passeja amunt i avall pels carrers, a la nit passegen fins i tot els infants més petits".

"El català és assenyat, però deslluït i poc artístic"

Aleksei A.Werner, escriptor i corresponsal especial a Barcelona per cobrir els incidents de la Setmana Tràgica, creu que "el castellà viu sota la influència de la seva imaginació, no veu la realitat com és, és fanàtic en tot, religió, amor, política", mentre que el català "és assenyat", i "no té ideals inassolibles, sinó metes properes i immediates".

Aquesta és la raó per la qual, segons Werner -que després de Barcelona, va viatjar a Aragó, Madrid i València-, els castellans han donat bons pintors i oradors brillants, mentre que el català "és deslluït i poc artístic". Això explica perquè els diputats catalans no saben parlar ni als mítings, ni a les corts, i als judicis fets a Catalunya només tenen èxit els diputats castellans. "Catalunya no ha donat un sol bon pintor i la seva literatura és tan insignificant que no hi ha cap obra digna de traducció", diu contradient Mordóvstev.

I Werner acaba amb una valoració de l'administració espanyola: " Els catalans podrien fer les paus amb la llengua castellana, però el mal més seriós el representen els funcionaris, la policia i oficials enviats des de Madrid. El funcionari espanyol és una part d'Àfrica oblidada pels àrabs en la seva retirada".