Txema Salvans fotografia la tragicomèdia de la costa mediterrània

BarcelonaEls estiuejants i els banyistes de les fotografies de Txema Salvans (Barcelona, 1971) són uns dels més insòlits i esperpèntics de la costa mediterrània. Com es pot veure a l’exposició que la Fundació Foto Colectania li dedica des d’avui, titulada Perfect day, homes i dones de totes les edats fan vacances en complexos kitsch com Marina d’Or, prenen el sol a la vora de fàbriques i baden en uns passeigs marítims que semblen un oceà de formigó. De Girona a Algesires, sembla que els estralls de la indústria i del turisme massiu en el paisatge no els preocupen gens. “El meu llenguatge fotogràfic treballa en l’àmbit de la ironia i la tragicomèdia”, diu Txema Salvans. “Mirant la quotidianitat i la manera com la gent passa el temps lliure, podem treure molta informació i podem entendre el tipus de cultura en què vivim”, explica.

Malgrat l’humor que destil·la la feina de Salvans, per a ell presenta un vessant tràgic que té a veure amb la càrrega depredadora de l’home: “El que és distòpic de les imatges podria ser el territori, la manera com hem afectat el Mediterrani espanyol; però sobretot ho és com cadascun dels personatges, en què ens podem reconèixer tots, ho dona per bo. Tenim una resiliència increïble, som capaços de sobreviure en situacions en què cap altra espècie seria capaç de sobreviure”. 

Al llarg de la seva trajectòria, Txema Salvans ha treballat per a dominicals de diaris catalans i espanyols com La Vanguardia, El Periódico i El País, i també d'internacionals com The Guardian, Libération, La Repubblica, The New York Times i The Washington Post. Les cinquanta de fotografies que es poden veure a la mostra són un reflex de la feina que ha fet durant quinze anys i també d’un gir que va introduir en la seva carrera: “Perfect day és un treball de quinze anys, perquè no hi ha cap encàrrec al darrere –explica l’artista–. He treballat molt per a dominicals i quan aquesta feina es va anar acabant vaig tenir dues possibilitats: frustrar-me absolutament perquè perdia el meu nínxol natural de treball o replantejar-me la fotografia”. Va fer això últim i va prolongar, ampliar i potenciar els treballs que feia, perquè per a ell la fotografia és vital: “No és una opció, és una cosa que necessito i crec que s’adapta bé a la meva personalitat, i al final ets el fotògraf que ets pel tipus de persona que ets: a mi m’encanta estar sol, i crec que aquestes fotografies surten d’aquesta necessitat”. 

Un fotògraf amb formació de biòleg

Abans de la fotografia, Txema Salvans es va formar com a biòleg. Retrata territoris que coneix i compara la seva manera de treballar amb el treball de camp i l’ofici d’un etòleg: “A partir d’una cosa molt concreta com és la meva Mediterrània, intento donar-hi més complexitat per entendre com funciona la nostra espècie”. Una altra part important de la feina té lloc a l’estudi: “No treballo d’una manera mental sinó molt intuïtiva, vaig viatjant i fent fotografies del que d’alguna manera m’interessa, i és quan revelo les fotografies i les edito que començo a veure cap a on vull anar i quina mena de decisions vull prendre”.

Txema Salvans treballa amb una càmera analògica de gran format: assegura que les limitacions que implica li dona “llibertat”. I encara que pugui semblar el contrari, no demana permís a la gent que es troba al lloc on es posa a treballar perquè per a ell la cosa més important és l’entorn i perquè, com diu ell mateix: “Com més complexa és la litúrgia de la fotografia, ets més invisible”. El temps de preparar la càmera per fer una fotografia li permet treballar amb “la casualitat”. “La gent no veu un fotògraf sinó algú que treballa, que és el que faig”. Sí que demana permís als personatges que vol retratar, i aleshores els prega que mirin a càmera, com és el cas d’un home que posa en un racó de Marina d’Or al costat d’una carrossa amb forma de carbassa. En una altra fotografia hi ha una atracció aquàtica que és com una gran olla ratllada de blanc i vermell; com que està mal dissenyada, la imatge és més aviat patètica, perquè els banyistes que s’hi llancen es queden donant voltes i el noi que hi ha al mig és el treballador que els ha d'empènyer perquè passin pel forat que té l’atracció al centre. L’artista explica aquestes dues fotografies durant la visita amb els periodistes, però no hi ha peus en cap, així que queda en mans de l’espectador fer-ne una lectura determinada. “La fotografia és polisèmica”, diu. 

Joan Fontcuberta diu que la fotografia de Txema Salvans parla de “l’autoengany col·lectiu que porta a fantasiejar amb aquests reductes transitoris de paradís”. Les imatges dialoguen entre si, com també les sèries a les quals pertanyen. Salvans acostuma a publicar-les en fotollibres. El de Perfecte day va veure la llum el juny de l’any passat i es va exhaurir ràpidament.