Des que es van creuar els camins del director de teatre Oriza Hirata i l'expert en robòtica Hiroshi Ishiguro -el primer científic a posseir un geminoide, una rèplica teledirigida-, la companyia japonesa Seinendan reuneix a l'escenari robots i androides. Actors i actroides interactuen per crear un nou llenguatge dramàtic que persisteix en l'objectiu de recuperar certa idiosincràsia japonesa. A Les tres germanes, versió androide (versió lliure de Les tres germanes de Txékhov) mantenen les seves habituals senyes d'identitat (diàlegs simultanis, to de veu baix, àton i sense evitar donar l'esquena al públic), incorporant la interacció amb els robots.
Amb sinceritat, Hirata no ho posa fàcil. L'espectador sense característiques poliglotes està obligat a concentrar-se en la pantalla per seguir el text, i tot i així res li garanteix que no perdi el fil. Els intèrprets no hi ajuden, amb la seva estudiada prosòdia monòtona i acció mínima, com si busquessin aproximar-se a les limitacions dels seus companys androides més que al temps simbòlic de Txékhov. De l'autor rus es manté el marc de la situació (una ciutat de províncies tocada per la depressió econòmica) però sostreu als personatges el conflicte entre l'anhel d'un futur diferent i una realitat que amb la tossuda persistència dels lligams quotidians anuncia el fracàs d'aquest futur alternatiu.
Hirata només proposa l'opció de la conformitat, eliminant la tensió. Fins i tot transforma la personalitat de la germana menor en una hikikomori oblidada pel món i substituïda per una rèplica robotitzada. En definitiva, una obra tan interessant com a lectura de la deriva de la societat nipona com inútil per explicar l'univers txekhovià.