La companyia Les Antonietes sap el que vol fer. I l'encerta. Després del notable Stockmann, basat en L'enemic del poble d'Ibsen, proposen una lectura vivace, directa i sense referents temporals de L'oncle Vània, de Txékhov, dins del cicle Aixopluc del Teatre Lliure. Els amants de Txékhov, del teatre i els que arrufen el nas quan pensen en un autor del segle passat haurien de passar per l'Espai Lliure, perquè els espera una bona vetllada.
La versió que ha fet i dirigit Oriol Tarrasón té la virtut de conservar totes les escenes i tot el text necessari per a la comprensió tant de la història com dels rerefons dels personatges -el més important en el món de l'autor rus-, però la manera d'explicar-la resulta fresca, innovadora, contemporània, propera, tot i que es conservin els noms russos dels personatges -extrem que es podria canviar perfectament, perquè el drama podria haver passat a l'Alt Urgell o la Conca de Barberà fa uns quants anys i perquè, dins de l'amargor que destil·len tots ells, hi ha la suficient vida perquè segueixin existint sempre i, com diu la Sònia al final, treballant.
La proposta de direcció és totalment despullada però conserva l'aire naturalista de les obres de Txékhov pel que fa a la interpretació, sense necessitat d'un espai ni d'uns estris realistes sinó tot el contrari. A més, trenca la quarta paret perquè els intèrprets s'adrecin directament al públic i bromegin sobre la funció. La contraposició funciona i el ritme de les accions dóna amenitat a les desil·lusions de tots plegats.
És un treball actoral de conjunt notable, del qual val la pena destacar Arnau Puig, que interpreta el professor Serebriakov i dobla paper amb l'ingenu Talegui. Si a la Sònia d'Annabel Castan li manca expressar un pèl més de ràbia, al metge Astrov de Bernat Quintana li sobren tocs de jove simpàtic. Petits detalls que no afecten, però, una funció intel·ligent que clava les paraules i reflexions de Txékhov en la nostra ment sense contemplacions i amb eficàcia. Bravo!