Txarango: "El refugiats ens demanaven que toquéssim 'Bailando'"

BarcelonaDesprés d’un any relativament sabàtic que van dedicar a intensificar la seva feina solidària amb els refugiats, Txarango tornen amb el disc El cor de la terra, que estarà disponible en descàrrega lliure a la seva web aquest diumenge. Avui se’n podran sentir algunes cançons en directe des del Pont de Pedra de Girona, a les 18 h, en el concert que marca l’inici del Festival Strenes.

La carta de presentació del disc és Una lluna a l’aigua, una cançó salsera i amb reggaeton. És el Bailando de Txarango?

Alguer Miquel: Sí, 100%. Amb Bailando [d’Enrique Iglesias i Gente de Zona] tenim una relació brutal, perquè és la cançó que ens demanaven els refugiats. Quan la tocàvem, de sobte provocava un esclat de vida als camps. La tocàvem molt, aquesta, i també Ai se eu te pego. Ara els tinc una estima molt bèstia.

Àlex Pujols: Molta gent es pensa que Una lluna a l’aigua és el nostre primer reggaeton, però en els dos discos anteriors ja havíem fet servir aquest patró rítmic. El que passa és que és el primer cop que ho fem més evident, amb sintetitzadors i electrònica.

Us agradaria que la vostra música arribés a públics que no són el vostre, com ara el de grups com Gente de Zona?

A.M.: Estratègicament no hi hem pensat. Segurament hauríem de moure les cançons per les ràdios llatines de Barcelona, que n’hi ha moltes. La veritat és que mai hem triat el públic que tenim, però sí que pot ser que connectem amb aquesta Catalunya llatina nova. Hi ha molta gent que ha arribat els últims anys, i si Una lluna a l'aigua és una manera de portar-los cap a la música que s'està fent a casa, guai. Costa molt fer aquest transvasament. Molta gent arriba i porta la música de casa seva, perquè és normal, hi té un lligam. Una vegada vam anar a veure Juan Luis Guerra al Palau Sant Jordi i va ser brutal: la gent estava emocionada perquè era com tenir un tros de casa seva aquí. Si nosaltres els podem fer sentir alguna cosa que els abraci una mica, doncs millor.

Sergi Carbonell: Amb el videoclip d’ Una lluna a l’aigua ha passat una mica això. Va viralitzar-se a YouTube [mig milió de visualitzacions en deu dies] i va entrar en les tendències destacades d’Espanya, la qual cosa va fer que el veiés molta gent que segurament ni ens coneixia.

A.M.: I també ha tingut comentaris tan simpàtics com “¿qué es esta mierda, catalufos? ” o “ que se hagan su YouTube, los catalanes ”...

Heu plantejat el disc per portar les cançons als llocs on heu estat l’últim any, per exemple als camps de Grècia, o per al públic d’aquí?

A.M.: De tot una mica. Evidentment, Txarango el sustentem a casa, amb el públic d’aquí, però vam pensar que si fèiem un disc que només expliqués les històries trencades dels llocs on hem estat, què faríem després? ¿Tornaríem a aquests llocs a cantar-los les seves pròpies històries trencades? No. No volíem fer un disc depressiu. Nosaltres volíem portar-los alegria. Volíem que el disc transmetés alegria.

S.C.: Al cap i a la fi, les cançons remeten a històries i sentiments universals. De la mateixa manera que no podem anar a segons quins llocs amb cançons tristes, pensem que fem un favor més gran aquí amb cançons alegres que no amb temes tristos.

Tot i així, la segona part del disc té un to més recollit.

A.M.: Sí, és el capvespre del disc i baixem una mica el voltatge dels ritmes. A més, a diferència dels discos anteriors, en aquest comencem a mirar enrere. Hi ha més enyor. Per exemple, hi ha dues cançons de comiat. Et recordo és per acomiadar una persona que es mor, però intentant celebrar el camí fet. I Que tot et vagi bé és el comiat a un amic que marxa. Potser és l’edat.

La tria de determinats instruments protagonistes determina l'estil de les cançons? Per exemple, a Que tot et vagi bé i Que tot et vagi béQuan calla la ciutat

A.M.: Sí, són més folk.

O els vents balcànics d'Obriu les portes

A.M.: Sí, però ho fem al revés. Les cançons arriben totes a guitarra i veu. Que tot et vagi bé és una cançó que sona a fer carretera americana, però perquè la melodia ja ho tenia. Va arribar a sonar a country 100% al local, però després vam dir de tornar-la una mica cap a casa. Ho coem tot al local, i hi ha uns instruments que agafen més protagonisme perquè de seguida ho veiem. Per exemple, a Obriu les portes volíem acompanyar la base rítmica, i vam començar a ficar-hi els vents.

S.M.: I el llaüt àrab i un violí.

A.M.: Malgrat que hi ha cançons molt diferents, encara ens sorprèn que tot acabi sent Txarango.

Donareu el 50% dels diners que generin els drets d’autor del disc a catorze col·lectius. Com els heu triat?

A.M.: És gent amb la qual hem treballat, des de la PAH fins a Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, Tanquem els CIEs, Stop Mare Mortum i Human Supporters, que és l’associació que ens va acollir quan vam anar a Palestina i que dona suport psicològic als nens que creixen en territoris ocupats. També hi ha EKO Project, que van muntar una escola per als nanos del camp de Vasilikà. Al final, col·laborem amb la feina que fan els amics, perquè amb tots ells hem tingut una relació molt directa.

A Mil ocells

A.M.: Com a grup, la nostra història és bastant afortunada. Treballem molt, però també ens sentim privilegiats perquè estem fent el que volem fer. La cançó parla més de la vida en general. Si faig una biografia de mi mateix, en trobo unes quantes, d'hòsties, però el que intenta explicar la cançó és que no és el pas del temps el que ens porta a créixer, sinó els cops, els entrebancs i les dificultats. Si has estat en una bombolla, en un palau, segurament t'hauràs hagut de reconstruir moltes menys vegades que el que ha rebut moltes hòsties. Per això la gent que s'ha trencat moltes vegades s'ha reconstruït moltes vegades, i acaben sent bastant superpersones. Hem conegut gent així l'últim any.

Dieu que «la música és el batec dels pobles». Però creieu que la música pot contribuir a canviar les condicions materials de la gent?

A.M.: La cultura en si mateixa és profundament transformadora, perquè és dignitat i relació, i és tot el que necessitem. Evidentment, s'ha de transformar d'una manera directa. Per això nosaltres hem socialitzat el disc. Hem col·lectivitzat els drets que generen les nostres cançons. Fem música, però pensem que la nostra música pot ajudar la gent que està treballant sobre el terreny fent coses que nosaltres faríem si no féssim música. Per exemple, l'Oscar Camps, de Proactiva Open Arms, ens ha explicat que rescaten molta gent de Bangla Desh al Mediterrani. Aquesta gent marxa de la misèria que generem nosaltres, i en gran part és per la roba que comprem. Estem comprant samarretes de quatre euros aquí que s'estan fent a un lloc trencat. Amb Txarango, la feina gran que hem fet l'últim any, i que potser és més important que el disc i tot, és que ara ens fem les samarretes a Catalunya. Ens hem barallat tot un any per poder teixir a Catalunya. Sí que és molt important tenir un discurs conscient i polititzat, però tu no pots tenir un discurs així i després vendre unes samarretes que no saps on es fan. Nosaltres ho hem viscut en primera persona, que la cultura salva vides. Als camps de refugiats la música feia sortir de les tendes de campanya gent que feia mesos que no sortia. O feia esclatar a plorar o a riure persones que estaven bloquejades. O feia que els nens en comptes de dibuixar soldats dibuixessin guitarres.

S.M.: Tenim dues opcions: o entendre la música com la nostra manera de participar, com una eina, o entendre-la com un divertimento buit, i per això ja hi ha el futbol.

A.M.: Si no estiguéssim fent aquesta feina de responsabilitat, només seríem vaselina per al sistema. La gent treballa, no es planteja res, el cap de setmana surt de festa i dilluns torna a la feina. Així no generes una mirada crítica cap al món. A cadascú que compri una samarreta de Txarango li estem dient que és més important que triï on compra la roba que que voti cada quatre anys. Tenim els carrers de les nostres principals ciutats ocupats sota el consentiment de tots per les botigues que trien com és el món. I després paguem un tant per cent, el 0,7%, per a projectes de cooperació. ¿Té sentit que ens gastem els diners de tots en projectes de cooperació quan estem triant com és el món cada dia anant a comprar?

Aquest any organitzeu la quarta edició del festival Clownia, i en el cartell heu inclòs els Manel. Com encaixen els Manel en el Clownia?

A.M.: Volien venir i a nosaltres ens agrada que vinguin. En el festival volem que hi hagi grups de música festiva, perquè és una celebració de la vida, però també que hi hagi grups vinculats a una mirada cap al món. I els Manel potser no tenen aquesta mirada ni fan música festiva, però és un grup amb el qual hem coincidit moltes vegades. Per a ells era sortir una mica de la línia que tenen marcada i a nosaltres ens semblava divertit. També ens ajuda a eixamplar estèticament el festival, a fer que vingui gent que potser no vindria i que descobrirà el que s'està fent al Clownia.

En el disc nou hi col·laboren els australians The Cat Empire, Manu Chao, el Cor Safari i Pau Donés, que potser és la col·laboració més sorprenent.

S.C.: No és tan sorprenent. Jarabe de Palo és un grup que ens ha marcat prou a nivell musical, sobretot quan van treure el disc Orquesta Reciclando, en què va reversionar els seus temes en format més de pop llatí.

A.M.: Van començar a obrir portes cap a la música llatina. I quan érem petits, La flaca ens va atropellar com va atropellar tothom. En el fons, també és un referent pel que fa a obrir portes. Són gent que treballant amb nosaltres i ens estan donant un cop de mà, i això és molt guai. El Manu Chao ens obre portes des que vam començar. I The Cat Empire ha sigut també una col·laboració molt guai.

A Austràlia hi heu tocat?

A.M.: No, encara no.

À.P.: És l'únic continent que ens queda, i si a través dels Cat Empire hi poguéssim anar estaria molt bé.

Teniu corda per a molts anys?

A.M.: Tenim ganes de seguir fent música i que això sigui un projecte que tingui vida mentre a nosaltres ens faci feliços. Si mantenim la relació amb el públic, anirem lluny. És bèstia, perquè els altres dos discos ja no són nostres. Vas a les festes majors i les orquestres toquen quatre o cinc temes de Txarango. Tenen un medley de Txarango igual que tenen de rock internacional. Hem tingut la sort de poder arribar a molts llocs. Hi va haver uns anys que no hi havia grups que apleguessin gent a tot el territori, sinó que més aviat hi havia microespais. Mishima era un grup molt conegut a Barcelona però que a Sant Joan de les Abadesses, el meu poble, no els escoltava ningú. I si et mous molt veus que hi ha coses que funcionen millor. El rock català havia sigut una història que havia arribat a tot arreu, i ara ha tornat a passar una mica, però no només amb nosaltres, perquè Els Amics de les Arts arriben a Sant Joan i a tot arreu. S'han tornat a generar panorames grossos, i ara fins i tot és més gran, perquè hem aconseguit generar un moviment comú molt fort amb els grups del País Valencià. En l'última gira gairebé movíem més gent allà que a Catalunya. I flipàvem. Aquesta casa s'ha fet gran.