Txarango imposen la rauxa sentimental al Poble Espanyol

BarcelonaTant els Txarango com la majoria de les 10.000 persones que van exhaurir les entrades per als dos concerts al Poble Espanyol estan en condicions de forçar la màquina. Qui sap si de nit i de dia, com cantava el Gato Pérez, però segur que sí durant una hora i tres quarts, que és el que va durar aquest divendres una actuació que va demostrar un cop més el domini escènic del grup i la capacitat per establir una connexió amb el públic que sembla indestructible.

"Merci per ajudar-nos d'aquesta manera", va dir el cantant Alguer Miquel, empàtic de mena i, al començament de la gira de presentació del disc 'El cor de la terra', un pèl menys xerraire que abans. Era la seva manera d'agrair l'entrega incondicional d'un públic que va rebre les composicions noves com si fossin clàssics de tota la vida i que respon amb una eufòria similar quan el grup aplega en un 'medley' peces com 'Amagada primavera', 'Arriba la nit' i 'Vola' que en altres gires eren moments àlgids dels concerts. Així eviten sacrificar el passat en un xou pensat perquè l'àlbum nou, i per tant el caràcter llatí, tingui una presència hegemònica en el repertori.

La naturalitat i solvència instrumental amb què incorporen colors de salsa, combinats amb l'ska i la ferocitat balcànica que defineix el so mestís, és un dels actius de la banda. Com també demostren en els temes nous, però, el tret diferencial segueix sent l'habilitat de Miquel per lligar-ho tot amb una veu de gran poder melòdic, en la línia dels millors temps de Los Fabulosos Cadillacs. És a dir, arrauxats i sentimentals alhora.

El nivell de confiança que tenen és tan gran que han fet créixer l'aparell musical amb una secció de vents extra en alguns segments del directe, la qual cosa amplifica la ja per si mateixa potent presència de saxo i trompeta. A més, han afegit una segona veu, la de Siscu Romero, el vocalista de Son de la Chama, tot i que aquest divendres una sonorització deficient no va permetre valorar convenientment la seva aportació. Tanmateix, no és fàcil encaixar un nou cantant en unes cançons tan connotades per la veu de Miquel i en un espectacle que és fruit de set anys de complicitats entre els membres del grup. Una cosa és aparèixer puntualment per cantar en una peça, com va fer Albert García dels Itaca Band a 'Volveremos', i una altra tenir un rol propi al llarg de tot el concert.

Festius en l'estètica i crítics en unes reflexions sociopolítiques que reclamen accions per canviar les coses, els Txarango van construir una dinàmica de directe frenètica i exigent físicament per al públic, rematada en un bis especialment entusiasta amb temes com 'Una lluna a l'aigua', el particular 'Bailando' del grup. Només moments com 'Et recordo' i una 'Quan tot s'enlaira' interpretada per tot el grup assegut a l'escenari hi van posar una mica de contrast. Precisament la pausa anterior a 'Quan tot s'enlaira' va permetre que el públic tingués espai per cridar "independència". "A veure si ens senten els que manen, que no és tan difícil", va contestar Miquel.