Un tsunami sobre la memòria familiar irromp al TNC

BarcelonaAbans de parlar de l’espectacle, el dramaturg i director uruguaià Gabriel Calderón fa un exercici d’honestedat i admet els seus prejudicis: “Un dels meus dubtes, i reconec que no està justificat, era saber si els actors catalans serien capaços de seguir la meva bogeria”. No van caldre gaires assajos per comprovar que el repartiment de Que rebentin els actors, que s’estrena demà a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), superava amb escreix les expectatives de Calderón.

Tot i això, la seva inquietud inicial era fonamentada. El muntatge, que es va estrenar a Colòmbia i ara s’ha adaptat al teatre català, tensa els intèrprets i els fa traspassar la zona de confort per abraçar els propis límits. “És com una partida de ping-pong, no et pots despistar en cap moment”, afirma Bruna Cusí, que encarna la protagonista, una noia que furga en el seu passat familiar. Per esbrinar tot allò que intueix però que els seus parents li han ocultat, utilitza una màquina del temps que li ha construït el seu xicot (Francesc Ferrer), amb la qual fa tornar alguns familiars del món dels morts. “Volia parlar de la vergonya i la frustració que sento davant la impossibilitat de fer alguna cosa útil amb la memòria -explica Calderón-. Tinc la sensació que no sé utilitzar el passat per millorar el meu present”. Imma Colomer, Jordi Banacolocha, Lina Lambert, Albert Ausellé i Sergi Torrecilla donen vida a aquest peculiar grup de familiars, alguns dels quals renegaran quan els tornin a la vida perquè preferien quedar-se a la tomba.

El dramaturg va crear Que rebentin els actors pensant en la dictadura uruguaiana i va batejar l’espectacle amb una frase de José Mujica, que presidia el país quan ell la va escriure. Davant la pregunta sobre quan es resoldrien les desaparicions d’aquella època, Mujica va respondre: “Quan rebentin els actors”. És a dir, quan tots els implicats haguessin mort. “Em va semblar una metàfora amb molta força i vaig començar a imaginar una obra en què tot rebentés”, assenyala Calderón, que avisa que “els actors estan enervats tota l’estona i el públic s’hi haurà d’acostumar”. Ara bé, tot i que el context polític i històric va servir de germen per bastir l’espectacle, el dramaturg insisteix que no se’n parla i que el text lliga sense problemes amb la societat catalana. De fet, un dels altres dubtes que el preocupava concernia el català. “Em feia por que, canviant d’idioma, s’estovessin les lluites dialèctiques que havia escrit -diu Calderón-. Però ha sigut al revés, he descobert que el català és una arma brutal que, fins i tot, colpeja més fort que l’espanyol”. La confusió, el caos i la saturació regnen a l’escenari, on els familiars es tiren els plats pel cap i no es tallen a l’hora de dir el que pensen dels altres. Per a Imma Colomer, el muntatge és “un tsumani que sacsejarà el públic” i que, a partir de la memòria, “s’endinsa en el dolor que representa entrar en un passat que ha estat prohibit”. Més enllà de burxar en les implicacions de la memòria, l’artefacte teatral de Calderón contradiu la màxima que assegura que el temps ho cura tot.