‘Truman’, un passeig entre la vida i la mort

Enviat especial a Sant SebastiàDesvelaré un secret que en realitat no ho és: en un festival de cinema no existeix res semblant a la unanimitat. És un mite dictat per la lògica del titular. En realitat, la norma entre la crítica és la divisió caïnita de judicis. Els elogis i retrets es barregen en un flux de vegades enriquidor i de vegades sectari. Així, la gran ovació amb què la premsa acreditada del Festival de Sant Sebastià va rebre ahir la nova pel·lícula de Cesc Gay i els espectadors commoguts a la recerca de superlatius per l’actuació de Ricardo Darín contrasta amb una minoria més indiferent davant d’aquesta història de retrobament entre dos vells amics. Però el que sí que era innegable, i es palpava a l’ambient, és que, amb Truman, Cesc Gay ha trobat la tecla per arribar al cor de molta gent i connectar amb un públic necessitat de reconèixer-se en la gent que veu a la pantalla i de connectar amb el cinema per la via de l’empatia. Aparegui o no en el palmarès del festival, la pel·lícula sortirà triomfadora de Sant Sebastià. Els Goya i els Gaudí l’esperen.

Truman és, d’alguna manera, filla de l’esperit que bategava en el retrat desconcertat de la masculinitat de l’anterior film de Gay, Una pistola en cada mano, sobretot del primer episodi, en què dos amics que fa molts anys que no es veuen, Eduard Fernández i Leonardo Sbaraglia, coincideixen uns minuts al replà d’una escala. Aquí la trobada la protagonitzen Ricardo Darín i Javier Cámara i no és fruit de l’atzar, sinó del càncer incurable que pateix el primer. No és un retrobament, doncs, sinó un comiat camuflat d’altres coses: un intent de convèncer el malalt que continuï amb la teràpia tot i el diagnòstic, un viatge llampec per visitar un fill que fa veure com pot que no sap el que ha de passar i la recerca d’un nou amo per al Truman, el gos del personatge de Darín. Gay no juga al misteri: el destí fatal se’ns revela des del principi, primer en la mirada de Cámara abans de trucar a la porta del seu amic i després en paraules. Però sense fer drames ni escarafalls, mirant de cara la mort amb un rictus d’humor que dissimula la por.

Fidel al seu estil, Gay alleugereix la història de conflicte dramàtic. No hi ha girs inesperats, revelacions del passat, epifanies transformadores. Només un adéu amb punt final, però escrit en minúscula perquè no sembli tan definitiu. Potser la contenció emocional està massa telegrafiada en algunes escenes; la pel·lícula verbalitza algunes informacions que el cinema pot explicar sense paraules. Truman també corre el risc de convertir-se, per moments, en un monòleg de Darín, tan còmode en un paper que sembla fet a la seva mida que desplega tots els seus recursos de trapella encantador. Ell, més que no pas un Javier Cámara cohibit en un paper que no li escau, és el rei d’una funció per la qual transiten esporàdicament altres sospitosos habituals del director, com Eduard Fernández, Alex Brendemühl i Àgata Roca, entre d’altres. Emparat per ells, Gay torna a brillar en la direcció d’actors i firma una de les seves millors pel·lícules, però no la millor.

Lliçó de classicisme

Per ficar el nas entre els premiats d’aquesta edició, Cesc Gay hauria de passar davant de Terence Davies, que ahir va presentar Sunset song a la competició oficial. Després de veure aquest melodrama històric filmat amb l’elegància i sensibilitat d’un mestre, no s’acaba d’entendre per què la pel·lícula no va seduir els programadors de Canes i Venècia. Davies adapta la novel·la homònima de Lewis Grassic Gibbons, un clàssic de la literatura escocesa que relata la lluita per la dignitat i la felicitat de la Chris, una dona jove que creix en una família de grangers sotmesa a la brutalitat del pare. La Chris veu com la seva mare i els germans van desapareixent per culpa d’un pare que finalment té la decència de tenir un infart i morir-se. En lloc de vendre la granja i anar a viure amb uns familiars, el que s’espera d’ella, la Chris decideix conservar-la i gaudir per primera vegada de la llibertat.

Sunset song captura en la pantalla l’esplendor de l’Escòcia rural de principis del segle XX: la feina del camp, la música, les festes... La pel·lícula és un cant agredolç al lligam entre les persones i la terra on viuen, treballen, riuen i ploren. Davies filma amb tanta exquisidesa la bellesa del paisatge escocès com la crueltat d’una violació. I demostra que és el director que sap incorporar millor les cançons populars al cinema i convertir-les en el centre emocional del relat. És cert que hi ha un retrocés cap al classicisme; ni rastres de l’atrevit muntatge de la magistral The deep blue sea. Però és com si la càmera de Davies viatgés al passat i aconseguís comunicar el ritme, el color i les sensacions d’una altra era, una mica a l’estil de Barry Lyndon. Com el film de Kubrick, Sunset song demana una petit esforç a l’espectador modern, però el recompensa extraordinàriament.

Fernando Trueba: “Mai m’he sentit espanyol”

Com és tradició, el primer dissabte del festival es fa el lliurament del Premio Nacional de cinematografia, que aquest any s’havia concedit a Fernando Trueba. I tot i la presència al seu costat del ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, Trueba no es va mossegar la llengua. “Mai he tingut sentiment nacional. Sempre he pensat que, en cas de guerra, me n’aniria amb l’enemic”, va dir, i va afegir que hauria volgut que França guanyés la Guerra de la Independència i que “desertor” és la seva segona paraula preferida del diccionari. “Mai m’he sentit espanyol”, va afegir. El ministre tampoc es va tallar un pèl: “Jo vaig saltar d’alegria quan Gasol va guanyar França ahir”. I citant amb ironia Billy Wilder, el gran ídol de Trueba, Méndez de Vigo va afegir: “Ningú no és perfecte”.