Els secrets del ‘true crime’: saber narrar bons casos

BarcelonaLa maldat és magnètica des de temps immemorials, i la fascinació dels éssers humans per entendre-la sembla infinita. D’aquest pou sense fons s’alimenta el true crime, un gènere que existeix des de fa dècades però que últimament ha crescut com l’escuma. Si bé els primers true crime van ser obres literàries, l’èxit del gènere travessa tots els àmbits. En televisió en són exemples les sèries Making a murderer, The Jinx, The keepers, Grégory i, a l’estat espanyol, Muerte en León i El caso Alcàsser, entre d’altres.

Amb la recent estrena de Crims a TV3, el seu creador i director Carles Porta ha demostrat que la sèrie funciona tant a la petita pantalla com a la ràdio, on havia triomfat abans en format podcast i, encara més anys enrere, amb llibres com Tor, tretze cases i set morts (La Campana, 2005). Com s’explica l’interès massiu per un gènere que fins fa uns anys no tenia aquesta popularitat? Parlem amb escriptors i editors per disseccionar-lo.

Què fa atractius els casos?

La majoria d’escriptors de true crime són periodistes que estan en contacte diari amb successos i crims, fet que els converteix en autors hàbils a l’hora de detectar casos que destaquen, ja sigui per la seva complexitat o per la seva excepcionalitat. “Els casos són queixalades de realitat. No podem aplicar-los la distància de seguretat amb la qual llegim la ficció, i això els fa més atractius”, explica Antonio Lozano, que dirigeix la col·lecció Serie Negra de RBA dedicada a títols de true crime d’autors estrangers.

Un dels esquers del gènere per pescar lectors és oferir noves informacions dels crims, que els autors han d'aconseguir amb una profunda feina de recerca i investigació. La periodista Fàtima Llambrich, especialitzada en cobrir les informacions de successos per a TV3, va publicar el 2016 el llibre Sense cadàver (Ara Llibres), en què s’endinsava en el cas de Ramón Laso. Laso va ser el primer condemnat a Espanya per assassinat, per doble homicidi, sense que s’haguessin trobat els cadàvers de les víctimes. Per a Llambrich, escriure un true crime suposava “la possibilitat de trencar amb el periodisme del dia a dia i fer un seguiment més profund i pausat del cas”, explica la periodista, que destaca que aquella història la va atraure perquè “hi havia persones desaparegudes, però no s’havien trobat els cossos”.

És realitat sense ficció?

Sense bons casos el true crime no funciona, però sense uns personatges interessants i un bon relat, tampoc. I, a la realitat, que tots aquests elements conflueixin en un sol cas no és habitual. “Hi ha crims amb una quantitat impressionant d’elements narratius combinats amb personatges interessants i portats a l’extrem”, diu Carles Porta. El periodista confessa que té “una obsessió amb la realitat”, tot i que és conscient que “explicar-la ja implica, d’alguna manera, interferir-hi”.

De fet, el true crime posa llenya al debat sobre les fronteres entre realitat i ficció. Els escriptors juguen amb materials aconseguits en entrevistes, documents policials i judicials i declaracions de testimonis per construir les històries. A vegades també opten per reconstruir algunes escenes o diàlegs, un dels elements que s’apropa més a la ficció. Porta explica que ell utilitza tots aquests recursos “per crear una situació i una certa sensació al lector o espectador”, que vol que “estigui envoltat de les emocions més que les descripcions”. Llambrich ho exemplifica amb un fragment del llibre en què narra que un personatge va menjar mongetes tendres per sopar. “Quan ho escric pot semblar que m’ho invento, perquè és un detall i no és rellevant per al cas. Però ho incorporo perquè l’examen forense diu que li van trobar restes d’aquests aliments a l’estómac. Pot semblar ficció, però no ho és”, assenyala la periodista.

Al capdavall, la realitat és un imant per als lectors .“Que les històries siguin reals els dona un plus. Tots tenim la necessitat d’entendre el mal, i això ja ho aborden algunes novel·les negres, però quan els fets han passat de debò i els personatges són gent com nosaltres, tot resulta més interessant”, afirma l’escriptor i comissari de la BCNegra, Carlos Zanón. No escapar-se de les fronteres de la realitat es converteix en una condició indispensable perquè un true crime sigui considerat com a tal. “El gènere implica una rigorosa reconstrucció dels fets i una generosa ració d’entrevistes a implicats i experts, tot a partir d’una investigació periodística –destaca Lozano–. Com més s’apropi a l’especulació i el groguisme, més s’allunya de la seva raó de ser. I el que mai es tolera és la invenció”.

On queda la literatura?

Malgrat que el pes de la realitat sigui bàsic per escriure true crime, això no exclou que el gènere vagi més enllà d’una investigació periodística extensa i es caracteritzi també per tenir una certa pretensió literària i un estil propi. Grans noms de la literatura com Truman Capote i Emmanuel Carrère ho han portat a l’extrem amb crims reals que han decidit novel·lar.

“Hi ha molt treball literari a l’hora de construir les escenes, d’estructurar el relat i de generar una certa intriga”, assenyala Zanón. Si es fa bé, els motors literaris del true crime poden arribar a ser més potents que les novel·les negres. Per a Porta, el més interessant del gènere és que preval el fet de “saber narrar les històries” de manera que “el lector en pugui treure les pròpies conclusions però que aquestes no siguin evidents”.

Encara que siguin gèneres germans, escriptors i editors defensen que el true crime i la novel·la negra no es trepitgen ni es prenen lectors, més aviat al contrari. “Combinar un gènere i l’altre és un exercici profundament interessant i enriquidor”, subratlla Lozano, que cita el llibre El asesino sin rostro (RBA) de Michelle McNamara com un exemple en què es demostra que “bona part dels clixés de les ficcions policíaques són espantosament certs”.