El ‘True detective’ andalús entusiasma al Festival de Sant Sebastià

Enviat especial a Sant SebastiàDos detectius encorbatats passejant-se en cotxe per uns terrenys negats d’aigua. Un és un gat vell de tracte fàcil i moralitat qüestionable; l’altre, més jove, té problemes amb l’autoritat i un codi ètic que de vegades li porta maldecaps. Investiguen l’assassinat i la violació d’una noia jove. Però un cadàver porta a un altre i, a poc a poc, comença a destapar-se un cas que involucra alguns dels prohoms il·lustres de la zona. No, no és True detective, l’últim esdeveniment del planeta Sèries amb segell de qualitat HBO. Es tracta de La isla mínima, el thriller que es va presentar ahir al Festival de Sant Sebastià i que va ser rebut com el que és: un dels millors exercicis de cinema de gènere espanyol dels últims anys.

Després de retratar a Grupo 7 la guerra bruta contra el narcotràfic prèvia a l’Expo de Sevilla, Alberto Rodríguez torna a demostrar que el thriller no ha d’estar renyit amb el realisme social i situa la trama de La isla mínima en l’Espanya convulsa i dividida del 1980. L’escenari és gairebé de western : els aiguamolls del Guadalquivir, una societat encara de vencedors i vençuts en què es respiren aires de guerra i rebel·lió. Es palpa la tensió entre les dues Espanyes, que s’encarnen en els detectius interpretats per un gran Javier Gutiérrez i un Raúl Arévalo convincent fora del seu registre còmic habitual.

Filmada amb solvència i nervi per Rodríguez, que té especial traça per recrear l’atmosfera enrarida de l’època, La isla mínima està cridada a ser un dels títols importants dels Goya. Però, tot i la rebuda entusiasta al festival, les possibilitats de cara al palmarès són escasses. A Sant Sebastià el cinema de gènere espanyol s’ha quedat sempre amb un pam de nas. I si no que ho preguntin a Enrique Urbizu i Jose Coronado.

Apologia del transvestisme

François Ozon, cineasta sempre fascinat per les dones, troba en el transvestisme una nova manera d’explorar el misteri femení a Une nouvelle amie. La protagonista veu com la seva amiga de l’ànima es mor poc després de ser mare i promet tenir cura del marit i la filla. El que no sap és que el vidu distreu la pena a l’estil d’Ed Wood: posant-se pintallavis, perruca i jerseis d’angora. Entre ells sorgeix una estranya relació d’atracció i dependència que serveix a Ozon per destil·lar el seu missatge en lletres ben grosses: a través de la ficció de vegades s’arriba a la veritat.

Les intencions del film no són gaire diferents de les de Mi querida señorita, el tour de force transformista de José Luis López Vázquez, que, per cert, François Ozon assegura que no coneix. Però el que fa quatre dècades era atreviment i provocació, en el film d’Ozon no passa de didàctica apologia del transvestisme. És possible que alguns considerin Ozon l’Almodóvar francès, però, amb els mateixos elements, el manxec no hauria firmat mai una pel·lícula tan pulcra i poc transgressora com Une nouvelle amie.

L’últim adéu

També peca de didactisme l’última obra que va passar ahir per la secció oficial, Silent heart. El danès Bille August continua fent-se un lloc en els festivals de primera fila més pel currículum -pocs directors poden presumir d’haver guanyat dues Palmes d’Or- que pels mèrits cinematogràfics d’aquest drama en què una malalta terminal d’ELA reuneix la seva família un cap de setmana per acomiadar-se abans d’escurçar el patiment per la via del suïcidi. L’al·legat pedagògic en favor de l’eutanàsia no evita que el retrat del conclave familiar sigui previsible i els personatges de manual: la filla inestable amb historial psiquiàtric, la quadriculada i manaire, el ximplet que viu en un núvol d’haixix... Fins i tot el moment de distensió en què tota la família es fuma un porro té un regust massa calculat. Tot en la pel·lícula està en el seu lloc, excepte el geni d’August, que fa temps que es va esfumar.