'Trolls 2: Gira mundial': al·legat a favor de la diversitat amb forma d’extravagància musical animada
Expansió de l'univers dels trols musicals en què una reina rockera vol unificar la resta d'estils
'Trolls 2: Gira mundial'
(3 estrelles)
Direcció: Walt Dohrn. Guió: Jonathan Aibel, Glenn Berger, Maya Forbes, Wally Wolodarsky i Elizabeth Tippet. 90 min. Estats Units (2020). Amb les veus de Justin Timberlake, Anna Kendrick, Rachel Bloom i James Corden. Estrena als cinemes
Totes les pel·lícules que creen un relat a partir d’una joguina són una deformació perversa de l’impuls dels infants d’inventar una història per al seu joc: en aquests films l'esperit lúdic queda enterrat sota l’ambició de revifar les vendes d’un ítem ja existent al mercat. A vegades, però, això dona uns resultats curiosos de tan demencials. Era el cas de Trolls, en què els ninotets fabricats per Dam Things eren dotats de ritme per Justin Timberlake, estel·lar productor musical i veu d’un dels protagonistes. A Trolls 2: Gira mundial, la dramatúrgia pop s’expandeix quan la reina Poppy i els seus amics descobreixen que tenen veïns que gaudeixen amb l’electrònica (el film s’obre amb una munió de trols digitals vibrant amb Daft Punk), el country, la clàssica, el funk i el rock. La sobirana d’aquest últim estil no tolera els gustos dels seus congèneres, i pretén unificar-los sota les cordes de la seva guitarra.
L’integrisme headbanger obre la porta a un al·legat en favor de la diferència, però la gràcia de Trolls 2 no està en el missatge edificant, sinó en la pura extravagància fosforescent de les seqüències musicals, plantejades com medleys d’èxits eterns. Ara bé, de la mateixa manera que el personatge doblat per Anderson .Paak apunta que la cartografia de la seqüela està desfasada pel fet de no incloure el hip-hop, a aquest crític també li sona un xic conservador que la ficció presenti el K-pop i el reggaeton com tribus menors i no com el genuí nou ordre que són avui dia.