BarcelonaEn un dels primers capítols de Berta Isla, tretzena novel·la de Javier Marías, la protagonista que dona títol al llibre acaba anant a parar al pis d’un jove banderiller -“De toros?”, li pregunta, i el noi respon: “No, de rinoceronts... De què vols que sigui?”-, i després de curar-li la ferida que ella s’ha fet al genoll en té prou deixant les mans al damunt d’una de les seves cuixes, mentre li estudia el rostre, per seduir-la.
L’escriptor madrileny és molt més que un banderiller segur de si mateix, i els lectors que ahir omplien la Biblioteca Jaume Fuster no tenen res a veure amb la versió jove de Berta Isla. Tanmateix, el poder de seducció del discurs del novel·lista va ser innegable, i l’autor de Corazón tan blanco i Negra espalda del tiempo va enlluernar els assistents durant l’hora i quart de conversa amb Antonio G. Iturbe, últim premi Biblioteca Breve amb la recomanable A cielo abierto, basada en la vida d’Antoine de Saint-Exupéry. “Si eliminéssim alguns dels escriptors importants en la història de la literatura no passaria res”, va dir Marías. “Si els féssim desaparèixer tots sí que es notaria”, va afegir, segurament al·ludint a com d’inferior hauria sigut l’espècie humana si no comptés amb l’aportació estètica, psicològica i de pensament de novel·listes, poetes i dramaturgs. “Si només pogués salvar un escriptor, qui seria?”, va demanar-li Iturbe. I Marías va dubtar entre Shakespeare i Proust. “Hi ha autors que quan els rellegeixes et deprimeixen i et dissuadeixen de continuar -va continuar-. És el cas de Joseph Conrad. Sempre que hi torno penso: «I jo hi puc afegir res, a això?». Quan rellegeixo Shakespeare és diferent, perquè és un autor que convida a escriure més. Va escriure una obra tan misteriosa i estranya, va deixar tants camins esbossats, que quan te’ls trobes ve de gust endinsar-t’hi”.
La vilesa d’espiar
A Berta Isla, una novel·la en què l’espionatge té un paper cabdal, es recorda que Enric V -que va motivar un dels drames històrics més coneguts de Shakespeare- va actuar com a espia de les seves pròpies tropes. “En un dels diàlegs del llibre, Berta diu a Tomás que l’espionatge és, en si mateix, un acte vil -va recordar Marías-. El fet de guanyar-se la confiança de l’enemic per acabar amb ell és una traïció”. Ambientada entre el 1969 i mitjans de la dècada dels 90, Berta Isla prova “d’explicar el que normalment no s’explica”, segons va resumir Iturbe: s’aproxima a la vida d’un espia que, en principi, treballa per a l’Imperi Britànic, després de ser captat per un professor d’Oxford en una escena memorable, intel·ligent i sofisticada, on l’escepticisme conviu amb la il·lusió. “Des de fa temps em fascinen aquelles històries en què un home desapareix i, quan torna, no acaba de ser el mateix que havia marxat -va reconèixer-. El primer gran desaparegut de la història de la literatura va ser l’Ulisses de l’ Odissea, i des de llavors n’hi ha hagut uns quants. Una de les últimes desaparicions que em van fascinar va ser la que explica Janet Lewis a La dona d’en Martin Guerre ”. Marías va acabar publicant-la a la petita i exquisida editorial que dirigeix, Reino de Redonda. “No sé si continuaré gaire temps -va avançar-. El pròxim llibre que publicaré és una traducció d’un assaig sobre els papes de Roma escrit per John Julius Norwich, un historiador expert en Bizanci”.
Massa transparència
Marías va dedicar uns minuts també a comentar l’actualitat. Sobre la decisió d’adherir-se al manifest contra el referèndum de l’1 d’octubre i que es va fer públic diumenge -amb el suport de més de mil cares conegudes, entre les quals hi ha les d’Isabel Coixet, Rosa Maria Sardà, Javier Cercas i Juan Marsé-, va dir que li va semblar “bé el que proposaven” després de recordar que “respecta els creadors que decideixen quedar-se únicament al seu món” i que un dels problemes del present “és que hi ha molts opinadors i periodistes que s’autocensuren per por al linxament a través de les xarxes”. En un altre moment de la conversa, Marías va expressar certa indignació contra l’actualitat. “Ens trobem en l’època més hipòcrita que he conegut -va assegurar-. Tothom vol ser virtuós i impol·lut, donar una imatge exemplar d’un mateix. Però això és impossible. Quan demanem transparència en tot ens equivoquem. Una de dues: o deixem de tenir serveis secrets o deixem que continuïn sent secrets”. En un món del tot transparent, una novel·la com Berta Isla, en què la insinuació i els dobles sentits abunden, no tindria cap sentit. O només en tindria un, i precisament això la faria innecessària.
Una gran novel·la d’amor i d’espies
Quan va tancar la trilogia Tu rostro mañana amb Veneno y sombra y adiós (2007), Javier Marías va posar en dubte que tornés a assumir un projecte d’aquella extensió -superava les 1.500 pàgines-. L’autor madrileny va necessitar només quatre anys per completar una nova ficció llarga, Los enamoramientos (2011), que va precedir el recull de contes Mala índole (2012) i una altra novel·la en què Marías recuperava la verbositat, Así empieza lo malo (2014): el narrador hi recordava una decisiva relació de joventut amb un vell i excèntric director de cinema i la seva dona l’any 1980.
Tal com assegurava el crític i professor Jordi Gracia, Marías deixava “absort el lector mentre no succeïa res i alhora hi passava tot”. Aquesta particularitat de la prosa de l’escriptor, que ha anat adoptant noves -i sempre interessants- variacions al llarg dels anys, es troba en estat de gràcia a Berta Isla, la seva tretzena novel·la, una magnífica història d’amor i d’espies. D’una banda hi ha la protagonista femenina, que tot i enamorar-se de l’enigmàtic Tomás Nevinson passarà gran part de l’acció sense ell. De l’altra, el narrador en tercera persona ressegueix les peripècies secretes del personatge masculí, que de jove és reclutat pels serveis secrets britànics a través del professor Peter Wheeler, que ja apareixia a Tu rostro mañana. Berta Isla agafa elements de l’intrigant món de l’MI6 per explicar dues vides erràtiques que es van acostant al final lentament i amb majestuositat. És una novel·la on, parafrasejant un dels personatges, “el que és decisiu mai es mostra, ni tan sols es comunica, com a mínim quan n’és l’hora”.
