Saber trobar la llum al final del túnel
Eva Piquer i Eva Armisén tornen a col·laborar en el llibre de textos i il·lustracions 'Com abans de tot'
Barcelona"A voltes el món s'atura però no en baixem", escriu Eva Piquer. I aquesta decisió d'esperar, encara que sigui mig arraulida, que s'acabi "el parèntesi" és el que guia els passos del nou llibre que signa la periodista i col·laboradora de l'ARA juntament amb l'artista Eva Armisén. Si a Evasions (2018) convidaven a escapar-se de la realitat per qualsevol finestra, a Com abans de tot (Bridge) celebren el retorn a la vida normal encara que sigui "estabornits, amb ferides que no deixaran de sagnar, amb cara de ves a saber si el futur existeix". Va ser durant aquest intent de "reconnectar amb la vida" després d'una bona sotragada quan va arribar la pandèmia i ho va aturar tot. De manera que, encara que sigui de manera involuntària, els dos processos s'han col·locat en paral·lel i el llibre també funciona avui com un cant a la vida precovid, aquella que tenim tantes ganes de recuperar després del parèntesi col·lectiu. "Al llarg de la vida tenim l'oportunitat de renéixer unes quantes vegades i cada vegada hem de tornar a construir, a arrancar, a crear rituals i rutines, a construir relacions, a fer plans de futur, encara que això faci molta por perquè mai es compleixen com els havies previst", diu Piquer.
El viatge de Com abans de tot va començar l'estiu del 2018 i acaba l'estiu d'un 2020 que ens va escatimar la primavera. Els relats, publicats a Catorze, el digital de cultura que dirigeix Piquer, avancen per totes les estacions i paisatges fins a acabar al mar, regenerador i curatiu. Entremig, passen les petites alegries de la vida, els "dies avorrits en què no passa res de l'altre món", els records que serveixen de salvavides, la vida reviscuda a través dels fills, els amics que aixopluguen, una sopa de ceba i una pel·lícula danesa. En tots els relats hi ha aquest passejar plàstic i observador de l'escriptora des d'on construeix metàfores reveladores i reflexions per guardar.
Les il·lustracions d'Armisén complementen els textos de Piquer. De fet, asseguren que treballen en dues direccions i no sempre el text és l'espurna. Els icònics personatges de l'artista poblen unes pàgines plenes de vegetació, aigua, flors, cors, fills, abraçades i vols. "Per a mi és desconnectar de la meva feina i entrar en un altre món, que a la vegada sento meu perquè m'hi identifico molt. Hi soc molt lliure, faig servir totes les tècniques", explica. El llibre apareix en català, castellà i coreà, per l'èxit que té la il·lustradora en aquell país.
Viure prou temps
"Només has de viure prou perquè et passi gairebé de tot, perquè et passin coses objectivament greus", diu Armisén. "Viure és això: anar rebent patacades i anar renaixent. Al llarg de la vida estem obligats i condemnats a repensar-nos i reconstruir-nos tantes vegades com calgui. Hi ha un instint de supervivència que t'hi obliga", continua Piquer. Mentre que en el seu primer llibre no hi havia esperança, aquí sí que hi ha "esperança dins la foscor, que diu la Rebecca Solnit", afirma Piquer. Armisén afirma que el llibre transmet més llum i emoció que l'anterior. I inevitablement els referents de lectora professional i apassionada que és la periodista s'escolen en els seus textos: Maria-Mercè Marçal, Sònia Moll, Manuel Baixauli, Joan Margarit, Sylvia Plath... Una frase de Leila Guerriero li serveix, per exemple, per parlar de les persones que acaben sent branca quan puja la riuada. "La gràcia és que els salvavides mai acaben sent els que creus que seran, n'apareixen de nous", diu Piquer. "El meu principal salvavides és el que llegeixo –afegeix–. Si he de triar una sola cosa que m'agrada a la vida, és llegir".
El pas del temps és un dels temes recurrents de Com abans de tot i, per tant, hi ha força dosis d'enyor i de retalls del passat. "Algun dia, filla, la nostàlgia et pesarà més que la maleta", llegim. És evident que l'edat suma records per evocar que, malgrat tot, "no t'han d'impedir viure", apunta Piquer. "Enyores perquè has estimat, perquè has viscut", diuen a la vegada les dues autores, però quan apliquem això a la pandèmia, aquí ja arriba el desacord. Armisén creu que també en trobarem a faltar coses, com "la sensació de temps il·limitat" del primer confinament: "En les circumstàncies més dures també pots trobar-hi coses bones", afirma Armisén. "No. La memòria és selectiva perquè és un mecanisme de supervivència. Recordem el que podem", opina Piquer, que assegura no enyorarà res d'aquella experiència, si no és la proximitat dels seus fills. Però sigui com sigui, cal seguir nedant. "Nedo mar endins com abans del virus, com abans de totes les desgràcies". Com abans de tot.