Les troballes arqueològiques més importants de l'any

BarcelonaL'arqueologia avança a passos de gegant gràcies, en part, a les innovacions tecnològiques que han permès fer datacions més precises o revelar misteris i enigmes. Desenterrar objectes o restes humanes o alimentàries ens ha ajudat a comprendre millor el nostre passat. Enguany hem conegut herois anònims que van combatre per a emperadors romans, hem recorregut les restes d'una de les últimes batalles d'Espàrtac, hem esbrinat més coses dels ibers i hem entrat en un espai tan privat com un monestir. No tot són tresors: l'arqueologia també ha permès refutar veritats que es creien irrefutables.

Gràcies a la intel·ligència artificial s'han pogut desxifrar unes 1.000 paraules, que corresponen al 30% del text dels 1.800 papirs que contenen la història de l'Acadèmia de Filodem de Gàdara, que es coneixen amb el nom PHerc. 1691/1021 i PHerc. 164. Els papirs, que van quedar carbonitzats per l’erupció del Vesuvi a Herculà, han permès, entre moltes altres coses, saber la ubicació exacta de la tomba de Plató. Fins ara se sabia que les restes del filòsof estaven enterrades a l'Acadèmia d'Atenes, però no el lloc exacte. Ara s'ha pogut esbrinar que va ser enterrat al jardí privat de l'escola platònica.

Del barri madrileny d’Entrevías se n’ha fet una sèrie i ha inspirat pel·lícules. L’arqueòleg Alfredo González-Rubial n’ha excavat les restes per explicar la seva història. Abans de la Guerra Civil va ser un barri on convivien classes benestants i populars: la porcellana es barreja amb la vaixella de vidre i hi havia restes d’aliments que només es podien permetre una minoria: ostres, peix fresc... A més, hi havia electricitat, aigua corrent i telèfon. Després dels bombardejos de 1936, alguns edificis es van ensorrar, i va començar l’època de les barraques. El barri es va omplir d’immigrants del sud d'Espanya que van ocupar habitatges precaris autoconstruïts. A partir dels setanta hi va haver una petita millora: hi ha restes d’ampolles de refresc, articles d’higiene, discs de vinil i moltes joguines de plàstic. Un dels altres capítols de la història que pot explicar el que es llança a les escombraries són els pots de metadona.

Fa uns 2.200 anys, en un estable a Bellver de Cerdanya hi va haver un incendi violent que va destruir pràcticament tot el poblat dels ceretans. El rastre d'aquell foc violent ha perdurat fins avui i ha donat noves pistes sobre com era la vida al Pirineu a l'edat del ferro. A més, l’equip de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que en va investigar les restes carbonitzades va arribar a la conclusió que el foc es podria haver produït quan l'exèrcit cartaginès va travessar els Pirineus de Lleida per lluitar contra els romans durant la Segona Guerra Púnica (entre el 218 aC i el 202 aC). Els investigadors defensen que l’exèrcit cartaginès es va dividir i una part va seguir el corredor del Segre i va travessar el territori cerdà a través del coll de la Perxa, resseguint el Tet fins arribar a les planes rosselloneses.

Pompeia, que es va començar a excavar al segle XVIII, és com una enciclopèdia immensa que cada any descobreix nous capítols de la història de l'Antiga Roma. Durant unes obres per evitar les filtracions d'aigua, a l'est del jaciment, on hi ha la biblioteca del parc arqueològic, es va localitzar la tomba de Numerius Agrestinus Equitius Pulcher. Pertanyia a una tribu càntabra, els autrígons. Devia tenir un paper cabdal durant les guerres càntabres (29 aC - 19 aC), que van enfrontar els exèrcits de Roma contra els pobles del nord-oest hispànic, concretament contra dues ètnies: àsturs i càntabres. Van ser guerres força determinants i entraven dins l'ambiciós projecte de tenir el control total i definitiu de la península Ibèrica. Devia ser força important, perquè se'l va honorar amb un gran monument públic. A més, va ser recompensat i, de fet, la seva història demostra com, malgrat no tenir origen romà, es podia ascendir i obtenir poder. Es va retirar a Pompeia, una ciutat que a la segona meitat del segle I aC era un dels llocs preferits dels romans per construir-hi les seves residències d'esbarjo.

Roma va haver de fer front a diferents rebelions d’eslcaus, cansats de ser una mercaderia a qui els romans rics feien treballar fins a l’extenuació per fer-se encara més rics. Una de les més conegudes va ser la d’Espàrtac. Tot va començar el 73 aC, quan una colla de gladiadors es va rebel·lar a Capua. No eren ni un centenar, però Roma estava escarmentada per les rebelions anteriors i va enviar-hi un exèrcit de 3.000 homes, que va fracassar. Liderats per Espàrtac, l’exèrcit d’esclaus va anar creixent i va plantar cara a Roma durant més de dos anys. Els enfrontaments finals es van produir al sud d’Itàlia, on els esclaus rebels van ser perseguits i encerclats per un ric terratinent, Marc Licini Cras. Al bosc Dossone della Melia de Calàbria, un equip de la Universitat de Kentucky ha localitzat un mur de pedra de 2,7 quilòmetres amb un sistema defensiu que feien servir els romans. Allà hi va haver una gran batalla; encara hi havia armes de metall trencades, empunyadures, puntes de javalina i de llança... Els investigadors estan convençuts que es va construir per atrapar Espàrtac i fer impossible el seu retorn a Sicília.

Ramsès II va tenir un dels regnats més longeus d'Egipte: va regnar prop de 66 anys al llarg del segle XIII aC i se'l considera un dels faraons més poderosos, i va tenir una gran ambició constructiva: és omnipresent tant a Egipte com a la Baixa Núbia (actual Sudan). Una missió arqueològica del Consell Suprem d’Antiguitats d’Egipte i la Universitat de Colorado va desenterrar a l’antiga ciutat d’Hermòpolis Magna, a l'actual Ashmunein (Egipte), la part superior d’una colossal estàtua de Ramsès II. La part inferior de l’estàtua la va descobrir fa quasi un segle, el 1930, l’arqueòleg alemany Günther Roeder. Amb la unió de les dues peces, l’estàtua fa uns 7 metres.

El Quest, un vaixell de vapor aparellat com una goleta, va navegar des del 1917 fins que l’impacte amb un tros de gel el va enfonsar-se el 1962, quan participava en una expedició de cacera de foques a la costa nord del Labrador (Canadà). Va ser a bord d'aquest vaixell que el 4 de gener de 1922 va morir Shackleton víctima d’un infart, mentre el vaixell es preparava per entrar en aigües antàrtiques, a Grytviken. Aquest estiu, amb la troballa del vaixell, a la costa de Terranova, la història del famós explorador ha tancat un cercle. Shackleton volia ser el primer a travessar l'Antàrtida, només quatre anys després de la primera arribada al pol Sud, el 1911. No ho va aconseguir mai perquè el vaixell amb el qual viatjava, l’Endurance, es va quedar atrapat a menys de 100 milles del seu destí, enganxat pel gruixut gel marí del mar de Weddell. El lideratge de l'explorador, que va rescatar tota la seva tripulació, el va convertir en un heroi al Regne Unit.

Al jaciment arqueològic de Korolevo, a l'oest d'Ucraïna, hi han trobat diversos artefactes que constitueixen el primer testimoni de l'arribada dels humans a Europa, fa 1,4 milions d’anys. La troballa és la primera prova datada amb seguretat de la presència humana a Euràsia i dona llum a la direcció del viatge de l'espècie.

Des de fa dos anys i mig la Universitat de Barcelona (UB) investiga, dins del projecte MonBones, les restes humanes i de fauna, així com de llavors, que s’amaguen al subsol del monestirs barcelonins de Santa Maria de Pedralbes, Santa Maria de Jerusalem, Santa Caterina i Sant Agustí Vell. Són el rastre que han deixat els milers d'àpats que monges i monjos van fer des del segle XIV fins a mitjans del segle XIX, quan molts monestirs van desaparèixer amb la desamortització de Mendizábal (1835). Les regles dels diferents ordes indiquen que la dieta havia de ser austera i que només s’havia de menjar carn en comptades ocasions, però la recerca demostra que es menjava molta carn. No menjaven qualsevol tall, sinó que als seus plats, força generosos, se servia sobretot cuixa, costellam i espatlla. A Santa Caterina, per exemple, compraven peix fresc de grans dimensions, com tonyines, corball i déntol, que eren dels més cars, i a talls.

Un dels molts enigmes de la cultura ibera és per què s'enterrava els infants sota el paviment de les cases. Hi havia certa controvèrsia, perquè s'havia plantejat si eren infanticidis, sacrificis, com es pot interpretar en alguns textos grecs i romans, o simplement es considerava que devia existir una edat mínima per tenir dret a ser cremat a la necròpolis. Una investigació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha pogut analitzar amb precisió les dents de llet i saber el sexe dels infants i la seva edat biològica i cronològica. La gran majoria de les morts perinatals són de nadons que no van sobreviure al moment del naixement, i la resta van morir pocs dies després de néixer. Les dades de l'estudi, doncs, reforcen la hipòtesi que la majoria de morts perinatals van ser causades per factors naturals, com complicacions en el part o problemes de salut associats a la prematuritat, i no per pràctiques culturals com infanticidis o sacrificis.

Coral García Lora (16 años) i la seva germana Josefa (18), María Jesús Caro González (18), Joaquina Lora Muñoz (18) i María León Becerril (22). Totes elles van ser violades i assassinades i, abans de matar-les, les van obligar a cuinar i a ballar i cantar per als seus segrestadors i assassins, que eren del bàndol franquista. El novembre del 2024 es van localitzar les seves restes a la finca El Aguaucho, al municipi de Fuentes de Andalucía. Les cinc joves són tot un símbol de la violència que la repressió franquista va exercir contra les dones. Una altra fossa serveix també per explicar com es va castigar les classes més humils. A l’octubre es van identificar les restes de Diego Vigal Díaz, a qui van afusellar i, després, van llançar a un pou de Valencia de Alcántara (Cáceres). Diego era el pare de Manuel Vital, el conductor del 47, l’autobús de Torre Baró que ara pràcticament tothom coneix gràcies a la pel·lícula de Marcel Barrena.

Tan sols queden alguns murs de pedra, força malmesos, del monestir femení de Santa Maria d’Alguaire (1250-1699), però després de vuit anys d’excavacions, i gràcies a la documentació conservada, podem saber com era abans de convertir-se en runa. El monestir el va fundar la marquesa de Guàrdia el 1250 i tenia una llibertat d'acció insòlita per a l’època. Dins els murs hi va haver lluites de poder, sobretot al segle XVI. Una de les coses més interessant és la documentació que s’ha trobat amb relació a la priora Jerònima de Gort (1527-1601), que va denunciar les seves companyes perquè tenien un comportament, en la seva opinió, força escandalós.

Com més se'n sap, més es remunta en el temps la capacitat per narrar històries de l’espècie humana. Un equip d’arqueòlegs de les universitats autralianes de Griffith i de Southern Cross, i de l’Agència Nacional d’Indonèsia, van trobar la representació pictòrica més antiga documentada fins ara d’art rupestre en una cova de Leang Karampuang, al sud de la illa de Sulawesi (Indonèsia). Es va pintar fa almenys 51.200 anys i explica una història: tres figures mig humanes, mig animals, interactuen amb un porc salvatge. Els investigadors van fer servir un nou sistema de datació molt menys invasiu i més precís. "L’art rupestre més antic de Sulawesi no és simple, és bastant avançat, i mostra la capacitat de crear de l’època. Suggereix que la destresa de narrar pot tenir un origen molt més antic i que probablement n’existeixen proves en cavernes d’Àfrica que encara no hem descobert", explicava Maxime Aubert, investigador de la Universitat de Griffith.