Triomfadors fora de la seva terra

BarcelonaLa cita bíblica diu que ningú és profeta a casa seva i les experiències d’alguns ballarins catalans la compleixen de dalt a baix. David Yudes, Jesús Carmona i Aina Alegre són tres promeses de la dansa amb trajectòries internacionals reconegudes àmpliament fora de Catalunya. Instal·lats a Londres, París i Madrid, tots tres miren cap a Barcelona amb l’anhel de poder-hi portar els seus espectacles en un futur pròxim.

David Yudes (dansa clàssica)

“Vaig estudiar fora amb la seguretat que tindria feina quan acabés”

Ell segurament encara no s’ho pensava, però la possibilitat de marxar fora per arribar ben amunt ja planava sobre David Yudes (Barcelona, 1996) quan era ben petit. “Amb quatre anys vaig demanar a la meva mare de fer classes a la seva escola de dansa”, recorda Yudes. Aquell va ser el començament d’una carrera meteòrica que el ballarí de dansa clàssica, de 21 anys, va coronar el 2015 amb la seva incorporació al Royal Ballet de Londres. Però abans d’arribar-hi Yudes va recórrer un camí ardu i intens. “La dansa és un art que no és gens fàcil, malgrat que potser a simple vista ho pot semblar. Al darrere hi ha molta feina”, destaca el ballarí, que afegeix que, malgrat tot l’esforç, val la pena: “Si no, no seria on soc ara”.

Amb 13 anys, Yudes va deixar casa seva per anar a estudiar a Montecarlo. “Era el primer cop que sortia d’Espanya, però feia temps que volia marxar, perquè a fora hi ha moltes més oportunitats”, explica. Quan va canviar de país, el ballarí va adonar-se que “hi ha molta més exigència i més pressió a les escoles internacionals”. “Estudiava amb la seguretat que tindria feina quan acabés”, afegeix. Amb 17 anys va arribar un altre punt d’inflexió en la seva trajectòria: va guanyar el premi de Lausana, un dels reconeixements més prestigiosos de dansa clàssica, i va poder escollir a quina companyia volia anar a treballar. “Se’m van obrir totes les portes i m’ho vaig estar pensant molt. Al final vaig triar el Royal Ballet de Londres”, recorda satisfet. Des d’aleshores no només forma part de la companyia, sinó que l’any passat el van ascendir a primer artista.

“La dansa es viu diferent a Londres”, diu Yudes, que assenyala que “el públic segueix l’evolució dels ballarins, s’interessa pels repartiments i fins i tot va a un espectacle dues vegades per veure actuar diferents intèrprets”. Acostumat a participar en prop de 150 funcions anuals (entre tres i quatre a la setmana de mitjana), el ballarí està ara concentrat en la seva carrera i amb ganes de provar nous papers, com el príncep d’El trencanous, que interpretarà aviat. A través del Royal Ballet de Londres ha conegut Washington, Nova York, el Japó i Austràlia en les gires internacionals de la formació, l’última de les quals ha fet parada a Madrid.

Yudes té clar que la seva carrera dels pròxims anys passa per Londres, però també mira cap a Barcelona amb el desig de poder-hi ballar aviat. “Tinc molts companys que són britànics, de manera que ells actuen a casa seva”, assenyala el ballarí, que, com altres intèrprets catalans de la seva generació, comparteix l’esperança que es creï una companyia de dansa clàssica a Barcelona. “Tenim espais com el Liceu que s’han d’aprofitar -diu Yudes-. Si algú s’hi posa, ajudaré en tot el que faci falta”.

Aina Alegre (dansa contemporània)

“Tinc ganes de conèixer els artistes de Catalunya i retrobar-m’hi”

França era el salt més lògic i natural per a Aina Alegre (Vilafranca del Penedès, 1986) després de descobrir que la seva vocació era la dansa i que aniria on fos per poder-s’hi dedicar. Seguint els consells d’alguns dels seus professors, la ballarina es va presentar a les audicions del Centre Nacional de Dansa Contemporània (CNDC) d’Angers amb ganes de formar-se a fora. I ho va aconseguir. Amb la plaça al CNDC a la butxaca, Alegre va fer les maletes el 2007 per començar una aventura francesa que encara no s’ha acabat. A les classes del centre francès va aprendre que les barreres de la dansa són mal·leables i que cadascú es posa el límit allà on vol. “Em van ensenyar a creuar disciplines diferents i això em va despertar les ganes d’anar més enllà de la interpretació, de crear”, explica Alegre. Aquesta manera d’entendre la dansa, diu, no és tan present a Catalunya, on “tot està més separat i els rols estan molt més tancats”.

Alegre explica que si no hagués anat a estudiar a fora segurament s’hauria cenyit només a la interpretació. Des de fa uns anys, i gràcies a la formació francesa, juga els papers tant de ballarina com de coreògrafa. El 2012 va arrencar aquesta segona faceta amb un solo i aquest any ha portat a la Sala Hiroshima El dia de la bèstia, un muntatge amb cinc intèrprets que explora l’essència dels rituals festius de la Mediterrània i que també va estrenar a França. La col·laboració amb la Sala Hiroshima, que seguirà amb un altre muntatge, li ha obert les portes d’una escena que la va veure néixer, però que encara no ha trepitjat gaire: la catalana.

“Tinc ganes de ser més present a Barcelona, de conèixer els artistes d’aquí i retrobar-m’hi”, assegura Alegre, que prepara un projecte amb Quim Bigas i també té entre mans un nou espectacle que estrenarà el març vinent. Per a la ballarina i coreògrafa, Catalunya representa ara “un nou paisatge artístic” que ha estat explorant els últims tres anys “amb els ulls ben oberts”. “Tenim artistes molt potents a casa nostra”, subratlla. Tot i això, la seva intenció és seguir establerta a França i representar les seves peces al país que l’ha acollit. “Les polítiques culturals franceses no tenen res a veure amb les d’aquí. La dansa és la disciplina que pateix més, però de totes maneres hi ha moltes ajudes, una programació potent i dispositius que ajuden a tirar endavant els espectacles”, destaca la coreògrafa. De fet, el projecte que ara té entre mans ha sigut seleccionat pels 18 centres coreogràfics francesos perquè s’hi representin algunes funcions. Però Alegre vol portar-lo encara més enllà. “M’agradaria anar a l’Àsia i a l’Amèrica Llatina per confrontar els meus espectacles amb públics molt diferents -explica-. Una de les coses que més m’interessa ara és experimentar com poden ser rebuts en indrets tan diversos”.

Jesús Carmona (flamenc)

“Des de dins el país costa veure com es valora la nostra cultura a l’estranger”

En un dels primers avions que va agafar, Jesús Carmona (Barcelona, 1985) va volar fins a Madagascar. Era dels primers viatges de feina que feia i aquella experiència el va impulsar a descobrir el món. Amb 16 anys, el bailaor gairebé no havia sortit del país fins aleshores. “Havia fet un curs a Barcelona a través del qual em vaig traslladar a Madrid per formar part del Nou Ballet Espanyol. Era molt jove, els meus pares patien una mica perquè marxava lluny a buscar-me la vida”, explica Carmona amb la nostàlgia implícita en els bons records. Madrid és la base de la majoria de companyies de flamenc, de manera que durant els primers anys a la capital de l’Estat Carmona va entrar en contacte amb grans noms de l’escena espanyola. I, de retruc, la seva trajectòria va començar a créixer també a l’estranger. “Sortir a fora és molt enriquidor. Les primeres vegades que visitava llocs nous em sorprenia veure com l’art del flamenc és molt estimat i respectat -assenyala el bailaor -. Hi ha un afecte fascinant pel nostre folklore, però des de dins el país costa veure com es valora la nostra cultura a l’estranger”.

El 2006 Carmona va marcar un abans i un després en la seva carrera artística. Aquell any el ballarí va debutar amb el seu primer espectacle com a coreògraf, El silencio de la luna, i alhora va ser escollit primer ballarí del Nou Ballet Espanyol. En tastar un nou camp de la disciplina, el de la creació, va adonar-se que també era un territori on se sentia còmode. “Pots anar més enllà de la interpretació i treure tot el que sents al teu interior”, diu. Quan va tenir la sensació que havia tocat sostre, va decidir crear la seva pròpia companyia i fer-la voltar pel món amb Ímpetus, el seu primer gran espectacle. Dos anys després, l’èxit és innegable. Ímpetus ha passat pels cinc continents i segueix fent camí: els pròxims mesos es podrà veure a la Xina, a Taiwan, al Brasil, a Itàlia i a Austràlia, entre altres llocs.

A mesura que ha anat trepitjant nous països, Carmona ha vist com la seva popularitat s’anava estenent arreu del planeta. Tampoc li han faltat premis. Els dos últims -un Latin UK Award per a Ímpetus com a millor espectacle i un altre per a ell com a millor artista de dansa internacional- els va rebre a principis d’agost amb l’entusiasme i el vertigen que suposa compartir palmarès amb grans noms com el cantant Carlos Vives o el futbolista Cristiano Ronaldo. “Els premis són una empenta per seguir creant. Ara no em vull aturar”, afirma el ballarí.

Mentre prepara un nou espectacle que preveu estrenar el 2020 i segueix amb la gira mundial d’ Ímpetus, el bailaor no pot evitar mirar cap a casa. Fa 17 anys que Carmona va deixar Barcelona per propulsar la seva vocació i des d’aleshores encara no ha portat cap dels seus muntatges a la ciutat que el va veure créixer. “Trobo a faltar molt poder ballar a Barcelona i em sap greu no poder representar les meves creacions a casa -lamenta el ballarí-. No entenc per què cap sala barcelonina em ve a buscar”. Carmona ho viu amb impaciència i resignació. “No m’enfado, només espero que arribi el dia i vindré a Barcelona amb els braços oberts i un somriure d’orella a orella”, afirma.