El triomf de ‘The invitation’ corona la festa de Sitges

Sitges“És l’any que he sentit més aplaudiments a la roda de premsa”, celebrava ahir Ángel Sala poc després d’anunciar els premiats del Festival de Sitges. El jurat format per Javier Ruiz, Carlos Areces, Jarod Neece, Kier-La Janisse i Fernando Ronchese van firmar un palmarès que, buscat o no, reflecteix els gustos de la gran majoria del públic de Sitges.

Al capdavant s’hi situa The invitation, premi a la millor pel·lícula de Sitges 2015. Un thriller minimalista que molts cronistes van optar per saltar-se en la primera projecció i que, a priori, ho tenia difícil per cridar l’atenció en la gegantina programació de Sitges: sense estrelles, una directora amb una filmografia irregular i una informació escassa sobre l’argument. Al capdavall, tot això ha jugat al seu favor a l’hora de captivar el públic amb la seva trama plena de trampes i girs, que no para de jugar amb les expectatives de l’espectador. “És la pel·lícula del festival que m’ha enganxat més”, comentava un sincer Areces sobre els motius del jurat per premiar-la. Ara bé, si s’arriba a The invitation sobre avís, resulta més difícil no parar atenció en la discreta direcció i els problemes de guió d’una història que transcorre en l’únic escenari de la casa d’una dona que convida els seus amics i l’exmarit a sopar després de dos anys desapareguda. En segon pla, la dificultat per superar la mort d’un fill i el costat fosc dels cultes new age californians. Sobrevalorada o no, cal dir que The invitation té un dels millors plans finals del festival.

El fantàstic català marxa de buit

Com apuntàvem ahir, aquest any el cinema català no ha fet mèrits per figurar en el palmarès i no va sorprendre que marxés de buit. Javier Ruiz va admetre, però, que el jurat tenia “l’espina clavada” de no haver pogut premiar Victoria i sobretot Laia Costa, que va perdre en el premi “més discutit” davant l’actriu infantil Pili Grogne, la filla de Déu en l’excèntrica El nuevo nuevo testamento. El premi a millor actor se’l va endur Joel Edgerton, un inquietant vell amic d’institut en el funcional thriller The gift.

Però, després de The invitation, les grans triomfadores del festival van ser tres títols que van fer doblet: I am a hero, brutal adaptació d’un manga de zombis que va tenir la seva première mundial a Sitges, es va endur el premi del públic i el dels millors efectes; The final girls, comèdia metalingüística que tritura els arquetips del cinema de terror dels 80, va guanyar el premi especial del jurat i el de millor guió, i el terrorífic western Bone Tomahawk va aconseguir el premi de la crítica i el de la millor direcció. I mereixia més.

“El Canes del cinema de gènere”

Sitges ha sigut un any més un esdeveniment capaç d’unir l’especialització i el rigor amb l’esperit lúdic. “Sitges és una festa del cinema en un moment en què el cinema no està de festa”, assenyalava Sala amb raó fa uns dies. L’ambient als carrers, els rècords d’entrades venudes i facturació i l’èxit de les projeccions de sèries confirmen la vitalitat d’un festival que fa temps que no necessita créixer, sinó mantenir-se. “Sou afortunats de tenir el Canes del cinema de gènere”, exclamava ahir un dels membres del jurat, Jarod Neece. I, com a Canes, els films de cloenda no estan a l’altura: Into the forest reinterpreta l’apocalipsi en clau energètica a través d’una mirada femenina, però amb un discurs reaccionari contra el progrés. ¿En un festival de ciència-ficció? Au, va.