Triomf d'Iron Maiden davant la parròquia del metall

BarcelonaLa proliferació de festivals de gran format abans que arribi l'agost ens deixa anècdotes com la d'aquest dissabte, en què coincidien el punxadiscos David Guetta i les afilades guitarres d'Iron Maiden a pocs quilòmetres de distància. Casualitat o no, els indiscutibles caps de cartell del Rock Fest Barcelona eren els qui actuaven més apartats del centre de la ciutat, a Can Zam. Una evidència que el 'heavy metal' es manté orgullosament lluny de ser domesticat del tot, malgrat el seu innegable èxit de convocatòria.

Desplaçar-se fins a Santa Coloma no va ser problema per als assistents al Rock Fest Barcelona, que van tornar a demostrar la incorruptible militància en un gènere que, tot i presentar els mateixos caps de cartell des de fa pràcticament tres dècades, renova el públic constantment. Iron Maiden, Slayer o Kreator sumen un centenar d'anys de carrera, però als seus xous s'hi troba un gran nínxol d'edat i paritat de gènere, el gran triomf del 'heavy metal' d'aquest segle. Tampoc canvien clixés estètics que semblen refermar-los com a comunitat, el color negre i la samarreta de la banda de torn.

A primera vista, el Rock Fest Barcelona és un festival com tants d'altres de la ciutat, amb venda ambulant de llaunes de cervesa, 'food trucks', espai per fer-se 'selfies' o parades de marxandatge. La gran diferència és la nul·la presència de grans marques comercials al recinte, cosa que dóna pistes de la viabilitat d'aquests tipus d'esdeveniments sense semblar un bulevard publicitari. Musicalment, la segona tarda del Rock Fest Barcelona arrencava amb uns Barón Rojo atacant amb 'Los rockeros van al infierno', 'Resistiré' o una versió del 'Pinball wizard' dels Who, preludi de l'actuació més esperada de la jornada, la d'Iron Maiden.

Les llegendes del metall britànic presentaven el seu darrer doble LP, 'The book of souls', amb un Bruce Dickinson en aparent bona forma i totalment recuperat del càncer a la boca diagnosticat el 2015. Un concert dels londinencs és una cerimònia plena de litúrgies seguides fil per randa: clip d'introducció, canvis de vestuari i d'escenografia i un 'set list' mil·limetrat i calculat sense fissures. En les pràcticament dues hores d'espectacle van oferir exactament el que s'espera d'ells: adrenalina, múscul, teatralitat i un espectacle complert de rock d'estadi. Inclòs foc, fum, la seva mascota movent-se per l'escenari amb una destral a la mà o Janick Gers llançant la seva guitarra enlaire. A aquestes altures de la partida, els Iron Maiden saben com fer-ho perquè tothom se'n torni content a casa, i si la formula funciona no hi ha motiu per canviar-la. És cert que van interpretar un grapat de cançons del nou disc, però l'esplanada tremolava amb els himnes de sempre, deixant per al final 'Hallowed be thy name', 'Fear of the dark', 'The number of the beast' o 'Wasted years'. Enmig de l'eufòria col·lectiva, un cansat Dickinson recordava que els seus concerts són, abans que res, cants d'amor a la música, conscient que la millor marca de la parròquia del metall són, precisament, ells mateixos.