'La trinchera infinita': la resistència passiva a la repressió franquista des d'un forat de casa

BarcelonaDirecció: Aitor Arregi, Jon Garaño i Jose Mari Goenaga. Guió: Luiso Berdejo i Jose Mari Goenaga. 147 minuts. Espanya i França (2019). Amb Antonio de la Torre i Belén Cuesta.

Els responsables de Loreak i Handia, Aitor Arregi, Jon Garaño i Jose Mari Goenaga, ressegueixen en el seu tercer llargmetratge la llarga nit de la repressió franquista des de la perspectiva d'un talp, l'Higinio (Antonio de la Torre), un militant republicà que s'amaga durant dècades a la seva casa familiar en un poblet andalús. Malgrat un vibrant pròleg entorn de la fuga del protagonista que contrasta amb l'obligada quietud de l'Higinio en la resta del film i el punt de vista poc habitual d'algú que està tancat durant dècades, La trinchera infinita és la més convencional de les pel·lícules rodades per aquest trio de cineastes, fins al punt que s'acosten a les inèrcies de certes sèries, tant en el seu retrat portes endins de l'evolució de la societat espanyola sota la dictadura com en la necessitat d'omplir de suspens i esdeveniments, alguns massa forçats (la història del carter gai), tants anys d'autoreclusió.

Sant Sebastià treu a la llum els ‘talps’ del franquisme

A la menystinguda Loreak, el trio de cineastes ja demostrava el seu talent per copsar com el temps corseca els sentiments més intensos. Aquí també transmeten amb encert les molt poc èpiques conseqüències emocionals de tants anys de clandestinitat, tant en el mateix protagonista, que renuncia a una vida plena en pro de la supervivència, com en la seva família, sobretot en la seva esposa Rosa (Belén Cuesta), que pateix la vulnerabilitat d'una dona que viu oficialment sola.