La trilogia bàrbara de Valle-Inclán, al TNC

BarcelonaNomés per atrevir-se a agafar la trilogia de les Comedias bárbaras de Ramón María del Valle-Inclán i adaptar-les en un únic espectacle de dues hores i mitja, el dramaturg i director Ernesto Caballero ja demostra valor. Perquè aquest monument teatral del segle passat requereix una companyia enorme -aquí, 21 actors i dos músics- i sobretot la valentia de desenganxar-se del magistral text de l’autor gallec i les seves extraordinàries acotacions per deixar sortir la bèstia teatral. L’espectacle que va aixecar el Centro Dramático Nacional (CDN), que dirigeix el mateix Caballero, va ser una de les fites de la temporada passada a Madrid.

La trilogia conformada per Águila de blasón (1907), Romance de lobos (1908) i Cara de plata (1923) es converteix aquí en Montenegro (Comedias bárbaras), perquè el protagonisme és per al personatge central d’aquesta nissaga de dèspotes i altius senyors feudals gallecs, pels quals Valle-Inclán sentia certa fascinació malgrat les seves maneres caciquils. “Don Juan Manuel Montenegro és un rei Lear gallec que és conscient que amb ell se’n va tot un món, un sistema de valors, una cosmovisió -explica Caballero-. Per això emprèn un viatge expiatori, conscient que el seu món es desfà i que ell, amb una conducta que no ha sigut tan recta com caldria, ha contribuït a deixar en herència als seus fills un nou món sense cap més valor que la corrupció. Els fills representen la cobdícia, la rapinya, la degradació moral”, descriu el director. I hi afegeix: “Un no voldria compartir aquest pessimisme de Valle-Inclán però aquí hi tenim un món que s’enfonsa, amb uns valors que ens semblen d’una altra època, i una realitat que emergeix que no és per tirar coets”, suggereix Caballero.

Per dibuixar aquest viatge de redempció, el dramaturg ha optat per encetar l’epopeia amb la caiguda del cavall de Romance de lobos, l’aparició shakespeariana d’unes bruixes i una premonició de mort que fa que l’home s’embarqui cap a la casa pairal on hi ha la seva dona. Aquí és on evoca en un flashback els moments essencials de Cara de plata i Águila de blasón. “Valle-Inclán és l’autor de l’imprevisible, no es pot fer de manera literal”, insisteix Caballero. L’esperpent és, en essència, deformació de la realitat. Ell ha fugit del costumisme i ha optat per una poètica estilitzada i simbolista. L’escenografia, per començar, és un pont amb tres ulls, símbol de la transició del vell món a un de nou, i on bruixes, cavalls, meigues i ramats van a càrrec de “la capacitat suggeridora dels actors”.

En contra del teatre burgès

“Valle-Inclán era crític amb el teatre de la seva època pel tractament psicològico-burgès dels personatges. Ell es vol saltar aquests esquemes, vol més grandesa, més èpica”. D’aquí que els seus personatges encarnin “forces primàries” que travessen “situacions escabroses”, en un teatre d’impacte i amb visions extremes de la realitat, com descriu Caballero. L’autor parteix de la tragèdia grega, passa per Lope de Vega i Shakespeare i alguns postulats wagnerians i acaba inventant un gènere propi, l’esperpent. Per això Caballero considera que Valle-Inclán s’ha de poder revisitar sovint en escena, com a gran renovador teatral del segle XX. El protagonista del muntatge, Ramón Barea, que interpreta aquest “heroi tràgic”, deia ahir que els actors han pogut jugar per un “univers molt suggerent”.

El CDN torna a la Sala Gran després del Platonov que va dirigir Gerardo Vera el 2010 i enceta, amb Montenegro, un acord d’intercanvis amb el TNC. A Madrid s’hi podrà veure aquesta temporada la versió en castellà d’ El joc de l’amor i de l’atzar que dirigeix Josep Maria Flotats.