Un tresor català a l’Argentina

Durant molts anys, els cambrers de la Confitería Las Violetas s’havien acostumat a la presència d’un grup d’àvies que prenien dolços en una taula sota els preciosos vitralls del local. Curiosament, cada vegada que hi anaven, un o dos cops per setmana, ho feien per celebrar l’aniversari d’una d’elles. “ Che, otro aniversario? Vos tenés 150 años? ”, els deien, bromistes, els cambrers. Al cafè tothom sabia que no celebraven cap aniversari. Era una mentida per poder reunir-se, en temps de dictadura, per planificar la manera de denunciar al món que a l’Argentina els seus fills i els seus nets havien sigut segrestats o assassinats pels militars.

Espais centenaris

La Confitería Las Violetas és un dels cafès més històrics de Buenos Aires, una ciutat on hi ha més de 80 “ bares notables ”, locals històrics que no sempre aconsegueixen sobreviure. Amb el corralito i la crisi, 11 d’aquests locals van plegar veles. Fundat el 1884, Las Violetas és un dels locals més antics i aguanta en forma, tot i que el 1998 va estar a punt de tancar. El 2011 va ser renovat i ha superat manifestacions, dictadures i fallides de la banca mantenint l’encant dels vells temps al barri d’Almagro. Las Violetas va néixer amb la idea d’imitar els cafès que llavors estaven de moda a París i Milà. El barri d’Almagro creixia ràpidament per culpa de la febre groga, que havia provocat uns quants morts a Buenos Aires: les famílies riques es van fer construir cases als afores, fugint dels carrers petits i les malalties del centre, i així va anar canviant aquest nou barri, llavors elegant, sense oferta d’oci. La Confitería Las Violetas va ser una de les respostes a les peticions dels veïns. Ja el dia de la inauguració hi van anar diversos ministres.

Un artista de Sabadell

Als anys 20 Buenos Aires seguia creixent al mateix ritme que la butxaca dels clients del local. Com que calia estar a la moda, després d’un canvi de propietaris es va reformar l’interior del cafè afegint-hi uns vitralls preciosos inspirats en l’ art nouveau. A Buenos Aires tothom volia veure els famosos “ vitrales franceses ” de Las Violetas, uns vitralls que amagaven un secret: s’havien fet a Buenos Aires, no pas a França. I els havia fet un català, Antoni Estruch. Des de la dècada del 1910, aquest pintor de Sabadell havia travessat l’oceà atret per les ofertes del mercat argentí. Estruch tenia el taller al carrer Piedras, al barri de San Telmo, i va fer fortuna amb els vitralls, malgrat que a Catalunya és recordat per la seva pintura, especialment el famós Onze de setembre del 1714, pintat el 1909 a la Biblioteca de Sabadell, i el Corpus de Sang. Són dues obres inspirades en la història de Catalunya, perquè Estruch, políticament, era catalanista, i un cop va arribar a Buenos Aires insistia a ser definit com a “artista català”. Estruch va convertir-se en el director de l’Escola de Belles Arts de la ciutat i es va fer un fart de treballar, especialment amb els vitralls de les esglésies, perquè era molt catòlic i havia pelegrinat a Terra Santa per inspirar-se. També són seus els vitralls del Tortoni, un dels cafès més antics de la ciutat, a l’Avenida de Mayo, on Gardel va tocar i on guarden, ves per on, un gran record del rei d’Espanya Joan Carles I.

Reunions clandestines

El Tortoni -juntament amb altres cafès com La Viela i el Gato Negro- explica la història de la ciutat. Però no tots són tan elegants com Las Violetas, més apartat del centre. Per això va ser un lloc ideal on es podien reunir, a finals dels anys 70, en temps de la dictadura, les Abuelas de la Plaza de Mayo, el grup de dones a les quals van segrestar els fills i els nets, i que cada dijous protestaven donant voltes a la plaça. Com que els militars no els donaven permís per manifestar-se, elles deien que estaven passejant i anaven donant voltes al centre de la plaça en silenci, entre algun insult, primer, i solidaritat després. A Las Violetas feien el mateix. Mantenien viva la dignitat d’un país fent veure, a l’ombra dels vitralls d’Estruch, que feien poca cosa.