‘La Traviata’ de Verdi emociona un Liceu de celebració

BarcelonaEl Liceu per fi ha rescabalat Verdi. El desè aniversari de la reobertura va dur una producció d’Il trovatore enviada de manera immediata a l’oblit, i, en el bicentenari del seu naixement, el compositor italià va patir la indignitat de no veure escenificada cap de les seves òperes. Ara, per celebrar els 15 anys del nou Liceu, una notable producció de La Traviata ha inaugurat una temporada ja encetada, amb la inevitable fira de les vanitats d’aquesta mena d’actes, farcits de gent que no sol trepitjar mai un teatre d’òpera (tot sigui perquè obrin la cartera).

La Traviata s’enlaira o s’estavella per la seva protagonista. Patrizia Ciofi va ser una commovedora Violetta servida per una veu que mai generarà entusiastes consensos, a causa de la fragilitat aparent de l’instrument ( Sempre libera va ser un ardu combat) i la pàtina opaca que cobreix molts sons. Contra aquests límits lluita aferrissadament una intèrpret admirable que sempre posa tota la carn a la graella, i que posseeix tant un refinat sentit del fraseig com una expressivitat concentrada que llueix en moments de corprenedora delicadesa com Dite alla giovine o tot l’acte tercer. La plantositat, física i vocal, de Charles Castronovo va fer del seu Alfredo una òptima encarnació, amb un cant efusiu ben regat per delicades mitges tintes. Vladimir Stoyanov va ser un sòlid Germont que va tenir bona cura d’aquest bombonet que és Di Provenza. L’equip de comprimaris aplegava interpretacions arrodonides -Toni Marsol com un baró Douphol a qui el muntatge atorga un especial relleu, Gemma Coma-Alabert com a Flora, Miren Urbieta Vega com a Annina-, al costat d’alguna veu sota mínims. Els detalls també s’han de cuidar.

Un debut afortunat com el de Castronovo va ser el d’Evelino Pidò, responsable d’una versió que va avançar amb un ritme implacable i impecable. Amatent sempre als cantants, el director italià no va descurar la caracterització de cada escena, subratllant detalls instrumentals o de textura sense perdre mai la visió global del discurs, i va aconseguir de pas una bona prestació de cor i orquestra.

Aquesta coproducció amb la Scottish Opera, la Welsh National Opera i el Teatro Real, estrenada el 2008 a Glasgow, arriba amb tota la força teatral dels millors muntatges de David McVicar intacta. L’austeritat un punt fúnebre del decorat únic de Tanya McCallin està més que dissimulada pels jocs de cortinatges i la il·luminació de Jennifer Tipton, mentre que l’opulent vestuari de la mateixa McCallin, unes dècades posterior a l’estrena de l’òpera de Verdi i de La dama de les camèlies de Dumas fill que la va inspirar, deixa ben clar quin és l’ofici d’aquest grup de dones al servei d’homes de casa bona.

L’element cabdal, però, és la precisió de tiralínies amb què McVicar explica la història, movent els personatges amb la màxima claredat i aportant una quantitat ingent de detalls profitosos. Si la gradació del duo entre Germont i Violetta va ser admirable, la manera com ella, tot i la humiliació rebuda, consola Alfredo al final de l’acte segon ens ho va dir tot de la grandesa d’ànima d’una víctima que mor sense excessos melodramàtics. ¿Un muntatge tradicional? No, una producció esplèndida.