El ‘trap’, qüestió de gènere

Penseu en una banda de trap qualsevol, la primera que us vingui al cap. En teniu un bon grapat per escollir: Pxxr Gvng, Cecilio G, Kinder Malo, Pimp Flaco, Kidd Keo o qualsevol altra. Si no us sonen aquests noms és que encara no coneixeu el moviment underground més popular entre els adolescents de l’Estat, una escena que ha mutat la relació entre grups i públic aplicant els seus propis codis i normes. Es tracta d’una generació que no compra discos, ni escolta àlbums a Spotify, però que ha generat autèntics ídols només a través de YouTube o de les xarxes socials. Els artistes de trap no esperen els royalties de les escoltes que generen i sí augmentar cada dia que passa les reproduccions dels seus clips, amb què guanyen molts més diners que amb la música en traproyalties streaming I no hi ha dubte que la fórmula els funciona. Un exemple, el trapper Kinder Malo ha aconseguit més de quatre milions de visites amb la cançó La ley de Eddie Murphy, una xifra que duplica la de bandes com Izal o Vetusta Morla, caps de cartell dels festivals de pop arreu d’Espanya. Si ens fixem en Pxxr Gvng, segurament el fenomen musical més important aparegut a Catalunya de l’últim lustre, les dades es disparen, amb clips que superen els set milions de clics.

D’Atlanta a Barcelona

L’origen del trap ens porta fins a Atlanta, terra del dirty south i d’alguns rapers llegendaris com Outkast o CeeLo Green. Als projects de la capital de Geòrgia hi han crescut autèntiques superestrelles del gènere, com Future i Young Thug, que després d’arrasar de costa a costa dels Estats Units van expandir-se per tot el planeta en temps rècord. També als suburbis de les grans ciutats europees, com Londres o París, on artistes tan consagrats com Booba abraçaren el trap com una nova religió. I finalment, esclar, Barcelona. Si el hip-hop s’emmirallava històricament en el jazz, el soul o el pop, aquest subgènere, molt més obscur, agafava referències del dubsteb, l’ electro o fins i tot el reggaeton. Cançons que parlen de violència, droga i sexe com a principals tòtems, adaptats als contextos de cada comunitat.

Tal com ha passat en la majoria de gèneres al llarg de la història de la música (clàssica i popular), la participació de la dona ha sigut secundària -en nombre d’artistes- en els seus inicis. Els temes sobre els quals canten molts trappers, en què predominen l’elogi a la masculinitat i la virilitat, no sembla que ajudin que les noies es decideixin a agafar un micròfon. Per acabar-ho d’adobar, el debat generat per les lletres suposadament masclistes de molts dels autors ha posat l’estil en el punt de mira de col·lectius feministes, que consideren ofensius cap a les dones molts dels seus versos.

Malgrat que en els últims temps el trap estatal ha començat a generar artistes femenines com Zowie, Chanel, Tomasa del Real, Somadamantina o Bad Gyal -més pròxima al dancehall -, la paritat continua sent molt minsa. A les rimes d’aquestes noies es parla del seu dia a dia i les coses que els preocupen, principalment els diners, les relacions personals, la festa, els estupefaents i el sexe explícit. No tenen cap problema a autoqualificar-se, a elles mateixes i les seves amigues, de bitch (prostituta en anglès), fet que deixa obert el debat sobre les contínues acusacions de masclisme del gènere. Vexacions o codis entre adolescents trets de context, aquesta és la gran pregunta.

A Laura Sales, membre del col·lectiu feminista Ladyfest, li sembla especialment interessant el paper que estan començant a desenvolupar aquestes dones i creu que, majoritàriament, “juguen una mica a ajustar-se als estereotips, amb certa ironia, i també aposten per la carta de l’expressió de la pròpia sexualitat com a eina d’empoderament, i això és un arma de doble tall quan es fan servir els mateixos codis estètics”. La cantant Tania Chanel és l’últim fenomen del trap en castellà. Natural de Jerez de la Frontera, ha estat considerada per les revistes especialitzades com la nova trap queen espanyola. Amb només 16 anys, Chanel parla principalment sobre els seus “somnis i aspiracions” i assegura no sentir-se “gens ofesa” per les cançons dels artistes masculins. L’andalusa considera que el problema és que hi ha gent que és pren les coses “massa a pit” i dona la solució als detractors del gènere: “Si no els agrada que no ho escoltin, però que tinguin clar que la diversitat, l’originalitat i la diferència són bones en qualsevol àmbit de la vida”. No té la mateixa opinió la catalana Bad Gyal, que malgrat estrenar-se fa pocs mesos ja és una de les artistes més seguides del moviment: “Hi ha certs artistes que m’emprenyen profundament quan escolto el que canten. A més, després els coneixes i t’adones que no fan un paper, són així”. Per a Gyal, el problema ja ve d’arrel, ja que “generalment en el trap. Tot i això, matisa que hi ha certs codis de l’escena que poden ser malinterpretats: “La gent ha d’intentar aprofundir en el que es diu i no quedar-se només amb el que és superficial”.

Qui probablement no tornarà a posar els peus en un concert trap és Teresa Vives, militant feminista, que va publicar un contundent text a la xarxa després d’assistir a un recital de Yung Beef, membre de Pxxr Gvng. Vives recorda la sensació de “ràbia i decepció” que va sentir veient el que, segons el seu punt de vista, era un espectacle “de persones masclistes” i afegeix que “el més greu de tot plegat és que aquell concert era en un espai de titularitat pública”, la fàbrica Fabra i Coats de Sant Andreu. Avui dia els grups de trap més coneguts de l’escena actuen en festivals tan importants com el Primavera Sound, el Sónar o el BAM, aquest últim responsabilitat directa de l’Ajuntament de Barcelona.

On no ha actuat el trapper D. Gómez és a Galícia, ja que col·lectius feministes van aconseguir que es cancel·lés la gira de concerts que tenia prevista per diverses ciutats gallegues perquè té lletres explícitament masclistes. Per a la cantant Tania Chanel, mai s’ha de perdre la llibertat d’expressió “sempre que no hi hagi violència”, mentre que Laura Sales opina que la censura “no és l’eina més efectiva, ha d’anar acompanyada d’una anàlisi més complexa de tota l’escena i d’artistes del gènere que transmetin un missatge feminista”. Bad Gyal, en canvi, ho veu com una cosa “normal si es tenen aquest tipus d’actituds”.

Reconeixent que, com diu Sales, som davant d’un estil en què “el masclisme es manifesta de manera més visible i evident”, la presència d’aquesta tendència és una constant en la música popular. D’exemples n’hi ha molts i diversos: The Police - Every breath you take tracta sobre l’assetjament a una dona-, Guns N’ Roses - Used to love her, un al·legat a la violència masclista- o, acostant les mires, Loquillo y Los Trogloditas -a La mataré se sent la frase “Només vull matar-la amb la meva navalla, fent-li un petó una vegada més”-. Per a Pau Llonch, raper del grup At Versaris, “el masclisme forma part indissociablement del món de l’espectacle”. I hem fet els ulls grossos? “Permissivitat n’hi ha ara com n’hi ha hagut sempre. La mercantilització de la informació i la cultura té com a conseqüència, precisament, que res és massa contradictori si serveix per generar prou rendes”, explica.