Les ombres de la Transició: Morts oblidats i assassins impunes

BarcelonaEl febrer del 1976 es va produir una de les mobilitzacions més importants de la Transició a Sabadell. El 12 de febrer, mestres, pares i alumnes van protestar, i la resposta policial va ser brutal; van rebre fins i tot els infants. El 19 de febrer, més de 6.000 persones van tornar a sortir al carrer a Sabadell i la reacció de la policia va ser, altra vegada, repressiva. Mentre al centre de la ciutat hi havia corredisses i esbatussades, David Wilson intentava protegir els alumnes de l’acadèmia FIAC, on donava classes d’anglès. Quan intentava abaixar les persianes, una bala de goma li va impactar al cap i va morir al cap d’uns mesos per les lesions. Tenia 37 anys i va deixar vídua i un fill. “El seu nom no surt pràcticament en cap relat de la Transició”, diu l’historiador David Ballester, que acaba de publicar Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) (Universitat de València). Ni el seu nom ni el de molts altres.

Wilson és una de les 20 víctimes de la repressió a Catalunya, moltes de desconegudes, que Ballester recull al llibre. Cap és víctima del terrorisme, sinó que van morir per la brutalitat policial, les tortures o assassinades per la ultradreta (amb la connivència activa o passiva de la policia). El cas de Wilson, que no prenia part en la manifestació, no és excepcional. De les 41 víctimes que hi va haver a Espanya, 10 simplement passaven per allà. “La repressió va ser transversal i indiscriminada; moltes de les víctimes són ciutadans anònims que no militaven enlloc o no participaven en els fets”, diu Ballester.

Mort l’11 de setembre

Aquests morts no tenen plaques ni reconeixements ni noms de carrers. La majoria de les víctimes que apareixen al llibre de Ballester han sigut oblidades: “La política de memòria o no existeix o és vergonyosament tardana i insuficient”, diu l’historiador. Els únics que han lluitat per recordar els seus noms han sigut els familiars o les organitzacions on militaven. “Hi ha una gran falta de sensibilitat”, denuncia Ballester.

Una de les víctimes més joves que apareixen al llibre de Ballester tenia només 16 anys quan un policia li va disparar un tret del calibre 38 per l’esquena. Gustau A. Muñoz militava al PCE(i) i era força actiu: va participar en l’acció de penjar una pancarta a Montserrat en protesta contra el consell de guerra a Els Joglars. L’11 de setembre de 1978 va anar a la manifestació alternativa que el Govern Civil havia declarat il·legal. Mai s’han aclarit les circumstàncies de la seva mort. Des del 1979, cada 11 de setembre se li ret un homenatge al mateix lloc on va caure mort. “Només volem que es reconegui que el Gustau va ser víctima de la força policial de l’Estat i que aquestes víctimes tinguin un espai en els llibres d’història”, diuen els familiars del jove. Quan una vegada el germà del Gustau, Marc Muñoz, va protestar per la indiferència de les institucions, la resposta del diputat d’Unió Manel Silva va ser: “¿M’has de dir tu quan va acabar la Transició?”

Aquesta falta de sensibilitat no és excepcional. El 2014, Roberto Manrique, que va ser president de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions, va demanar ajuda a Sonia Ramos, responsable de l’Oficina de Suport a les Víctimes del Terrorisme -que depèn del ministeri de l’Interior-, per als familiars de Juana Caso i José Muñoz. La resposta de Ramos, segons explica Ballester, va ser: “Si volen alguna cosa que em vinguin a veure”. Caso, de 25 anys i mare soltera, i Muñoz, de 16 anys, van ser assassinats per Salvador Durán Sánchez, cap comarcal de Fuerza Joven al Maresme, el 20 de novembre del 1980 a Cabrera de Mar. “Hi va haver connivència de les forces policials”, diu Ballester.

No hi hagut depuració

“La Transició va ser, segons el meu criteri, gairebé una obra mestra”, va sentenciar l’expresident del govern espanyol socialista Felipe González. És un discurs que han repetit per activa i per passiva tant el PP com el PSOE. Però la Transició, que comença amb la mort de Franco i acaba el 1982, no va ser ni un model tan perfecte ni tan exportable. “La Transició s’ha manipulat en benefici del PP i el PSOE per muntar un sistema bipartidista”, diu Ballester. Una de les grans ombres de la Transició és que no hi va haver depuració de l’aparell de l’Estat i es van mantenir els mateixos cossos de seguretat.

Tampoc s’han investigat moltes de les víctimes d’aquella època: “L’únic policia depurat és un dels germans Creix [famosos per com s’aplicaven a fons amb cops, cops de puny i tortures en els interrogatoris], que va acabar segellant passaports a l’aeroport del Prat -diu Ballester-. Hi ha molts altres Creix que no només no van ser apartats sinó que van ser ascendits”. Quan els socialistes van guanyar les eleccions del 1982 es va produir una paradoxa: “Alguns militants van escriure a Felipe González queixant-se que estava ascendint individus que havien sigut els seus torturadors -afirma Ballester-. Havien corregut davant d’ells, els havien pegat i ara els ascendien. Els socialistes volien fer la mínima trencadissa possible perquè tenien por”, afegeix.

Víctima del “gallet fàcil”

De les 20 víctimes que recull el llibre de Ballester, 12 ho van ser per una pràctica que l’historiador descriu amb el nom de “gallet fàcil”. És a dir, la policia va treure l’arma de foc de forma abusiva i sense que les circumstàncies ho requerissin. A José Luis Herrero li van disparar per l’esquena, a un pam de distància, quan l’estaven emmanillant. Ho recull la sentència de la sala tercera del Tribunal Suprem dictada el setembre del 1983: “La mort produïda s’hauria evitat si s’haguessin utilitzat la prudència i diligència mínimes que s’esperen d’un funcionari del Cos Superior de la Policia auxiliat per diversos col·legues”. Herrero tenia 29 anys i treballava com a mecànic quan la bala que li va disparar Sebastián Trapote Gutiérrez, actualment responsable de la policia espanyola a Catalunya i aleshores jove sotsinspector del Cos General de Policia, el va matar. Va deixar una vídua, Pilar Torres, i set fills en una situació econòmica molt precària. Torres va haver d’ingressar dos dels fills en una institució. Arribar fins al Tribunal Suprem va ser molt difícil. Torres, que va aconseguir una indemnització de 42.000 euros, explica que es va passar dies sencers a les portes dels despatxos, però ningú la va volia rebre. No es va rendir. A Madrid, per rebre la sentència, hi va anar en autocaravana amb els fills i el seu advocat, Marc Viader.

Ballester dona moltes xifres al seu llibre, però la investigació ha sigut un altre calvari. “En aquest país ningú sap on és la documentació policial [la denúncia] ni com accedir-hi. Molta de la informació que dono la vaig treure del Govern Civil quan l’arxiu era més accessible. Ara, si vols investigar, has de demanar hora i ho has de fer per escrit, i quan arribes a l’arxiu et trobes les carpetes sobre una taula. Però són els documents que ells hi han volgut posar i, a vegades, tot està barrejat o mal classificat”.

Algunes de les famílies han volgut parlar amb David Ballester, però d’altres no han volgut tornar al passat. “La majoria de les famílies se sorprenien que algú es preocupés pels seus casos i han agraït molt que se les escoltés i s’expliqués la seva història”, diu Ballester, que treballa en un documental sobre el llibre que s’emetrà per TV3.

Morts per culpa del “gallet fàcil” i de les tortures

Manuel Fernández

Quan feia un mes que l’havien contractat com a muntador a Construcciones Pirenaicas, empresa que treballava en l’ampliació de la central tèrmica del Besòs, a Manuel Fernández la policia li va disparar un tret al cap. Va ser el 3 d’abril del 1973 durant uns enfrontaments entre treballadors i forces policials. La policia va fer avançar el seu sepeli per evitar concentracions. Amics i companys van haver-se’n d’acomiadar des de l’exterior. Quan algú va cridar “Va morir per cridar!” a les portes del cementiri van tornar les càrregues policials.

Juan Gabriel Rodrigo

Fill d’un represaliat polític que havia lluitat en el bàndol republicà, Juan Gabriel Rodrigo va morir en caure d’un terrat quan estava a punt de fer 20 anys. El 5 de març del 1976 Juan Gabriel participava en la manifestació que es va organitzar a Tarragona en protesta pels Fets de Vitòria (la policia hi havia matat cinc obrers). Quan van començar les càrregues, va intentar fugir i el van perseguir dos policies que mai han sigut identificats. Mai es van aclarir els fets. Només se sap que va acabar caient d’un terrat.

Luis Benito Embid

El 29 d’octubre del 1964 Luis Benito havia anat a treballar a les oficines del Banco de Vizcaya a la plaça Catalunya. Quan va sortir amb dos companys més, es va discutir amb un taxista que els havia de portar a l’estació. Hi va intervenir un policia de paisà, i Benito va ser detingut. El van portar a la comissaria del carrer Hospital. Allà el van apallissar fins a deixar-lo inconscient. Ja no es va recuperar. Benito no tenia cap vinculació amb cap partit polític i va deixar dues filles petites, de dos i quatre anys. Tenia 30 anys.

Adolfo Bárcena

Bárcena va morir a Hostalric la matinada del 20 de febrer del 1977 i encara avui no s’ha aclarit el seu cas. Tenia 22 anys i li van disparar un tret després d’una estranya persecució amb la Guàrdia Civil. Bárcena havia sortit amb els amics i va deixar aparcat el seu cotxe a la porta del bar. La Guàrdia Civil volia identificar el conductor del vehicle i per immobilitzar-lo en van desinflar les rodes. Quan va pujar al cotxe, el van perseguir i li van disparar al tòrax.

Roque Peralta

Roque Peralta tenia 27 anys, estava casat i era pare de dos fills quan la policia el va matar a les portes de l’envelat de festa major de Súria, el 13 de juny del 1977. Aquell any hi havia tensió entre defensors i detractors d’un dels requisits: els nois havien de dur corbata, i les noies, vestit llarg. En algun moment, l’agent Francisco Ruiz Aguilera va colpejar amb el canó del fusell Peralta i quan aquest li va demanar explicacions en aixecar-se de terra el guàrdia li va respondre amb un tret mortal.