‘Trance’ terrorífic i hedonisme multitudinari al Sónar

BarcelonaLa programació diürna del Sónar es pot gaudir de maneres molt diverses. Cadascú decideix com amortitzar el preu de l’entrada. N’hi ha que són com flâneurs matiners que, prou prudents per mantenir-se a l’ombra, baden com epicuris mentre Xavier Riembau, àlies Diego Armando, els regala una magnífica sessió de músiques africanes al Village. Representen un sector del públic guiat per la curiositat però que no s’atabala. Ahir tenien un dia perfecte per deixar-se anar. Val a dir que, a diferència d’altres festivals, el Sónar de Dia facilita i fins i tot incentiva aquesta curiositat relaxada perquè hi ha poca distància entre els escenaris diürns. Si una actuació no et convenç, pots marxar sense tenir la sensació d’haver malbaratat el passeig.

Quan Diego Armando acabava la sessió, a la fresca de l’auditori Complex començava l’actuació del basc Aitor Etxebarria, integrat en un septet amb violí, violoncel, teclats, baix, bateria, guitarra i sintetitzador. És a dir, rock de cambra amb apunts electrònics, un format adient amb la naturalesa del concert, perquè es tractava d’interpretar la banda sonora de Markak, el documental sobre el bombardeig de Gernika fet a partir del llibre de Bernardo Atxaga. La música camina sola, és evident, però tot plegat hauria tingut més profunditat amb imatges. Només s’hi van incloure dos petits fragments del documental, un dels quals amb una reflexió devastadora sobre l’aniquilació de la memòria: a més de vides i cases, el bombardeig va destruir fotografies familiars i arxius civils i eclesiàstics; és a dir, el passat de Gernika. Després d’una hora de concert, el públic, dret, va acomiadar els músics amb una gran i sentida emoció.

De tornada al Village, i ja amb força gent, la folktrònica de l’argentina Juana Molina era seguida atentament per uns quants i servia de fil musical per als que ocupaven els bancs de la zona de restauració. Uns calmaven la set amb cervesa a 3,50 euros i altres menjaven entrepans de porchetta a 6,50 euros o ecoburgers i sushi-burrito red curry a 8. Era un moment de calma, també al Dôme, on la neozelandesa Sofie Winterson posava l’accent indie.

L’horitzontalitat del cartell de divendres, sense un nom indiscutible que destaqués sobre els altres, també permetia gaudir dels xous com a tals i no per fer temps. Així, el Hall pràcticament es va omplir per escoltar, mirar i ballar amb el francès Jacques Auberger. Seguint els protocols de la música concreta, anava processant sons de diferents estris i instruments i a poc a poc bastia una construcció rítmica que el públic va saludar amb un crit d’aprovació perquè hi preveia la pujada, que tanmateix no va arribar de cop sinó progressivament, bombo a bombo, i quan bona part de la gent ja estava ballant. Si no ballaves, podies entretenir-te mirant com Jacques manipula els sons gràcies a una pantalla que mostrava tot el que traginava amb les màquines. No sempre el públic de l’electrònica pot veure com es genera la música. Un laboratori hedonista, doncs.

Les pantalles del Dôme també mostraven el treball amb el sintetitzador Buchla de la italiana Suzanne Ciani, pionera de l’electrònica modular, llegenda de la new age i ara implicada en un territori sonor amb més arestes. Eren les sis de la tarda i pràcticament tots els escenaris eren plens de públic. Cap al Hall hi van fer via molts per rebre el britànic Evian Christ, bruixot del trance terrorífic i del grime igualment intimidador. A més, reforçat per greus insidiosos i una posada en escena amb impulsos lumínics violentíssims. Magnífic, sorprenentment ballable i fins i tot amb un record per al desaparegut Robert Miles.

En una de les jornades més multitudinàries de la història del Sónar de Dia, també es va desbordar el SonarXS amb l’actuació de Bad Gyal. Malgrat un so millorable que no va fer cap favor a la veu, la maresmenca va oferir un molt bon xou, amb ballarines, actitud i ganes de comunicar les bondats rítmiques del dancehall. I se’n va sortir en un ambient perfumat de marihuana.